Isla Coiba, la llibertat de les cadenes

Santa Catalina t’espera a set hores de Panamà, després d’una roda petada en un camí on només t’il·luminen les cuques de llum i un intent de multa que acaba en suborn.

Ningú s’aproparia cap aquest poble coster, on els seus habitants s’han acostumat als turistes a cop de naturalesa. I és que a una hora en llanxa es troba l’illa més gran del pacífic centreamericà, “la Isla Coiba”.

Declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la Unesco l’any 2005, el Parc Nacional Coiba forma part del Corredor Marí del Pacífic Oriental, junt amb les illes Galápagos, a Ecuador, Isla Cocos, a Costa Rica, i les illes Malpelo i Gorgona, a Colombia.

A mesura que entres a Coiba, t’adones que ets insignificant... Com si t’empenyessin al mig d’un escenari en el punt més àlgid d’una obra de teatre sense tenir cap paper assignat, no parlar el mateix idioma dels personatges i ni tan sols portar un vestuari que et faci passar desapercebut. Un mer espectador perdut al mig de l’acció.

Al mar, a la densa vegetació, als manglars, als animals... Els hi és igual la teva presència. Ets a casa seva i ni tan sols t’han invitat. Una manada de dofins que voreja l’embarcació, un mar que no és ni cristal·lí, ni transparent, és dens, com el mercuri, on no t’hi pots veure reflectit perquè encara no ha conegut el reflex humà ni ha abraçat la pell de l'home. Un altre mar. 

Les iguanes i els ñeques, uns mamífers rosegadors, caminen per l’illa com gossos sense corretja. I la gran atracció de l’illa, el “Tito”, un cocodril que més aviat sembla una balena i que acut a la platja cada vegada que algú el crida pel seu nom. 

Les més de 1.700 hectàrees de corall del Parc Natural acullen taurons balena, taurons de punta blanca, mantes ralles i fins i tot tortugues gegants. I de juny a novembre tenen un invitat especial, la balena “jorobada” (no m’atreveixo a traduir el nom com balena geperuda perquè crec que amb un cop de cua em faria fora d’aquest text). En la seva ruta per les costes d’Amèrica Central i del Sur, aquest mamífer visita Panamà per reproduir-se i donar a llum.

Tot i que no tenia esperança de veure’n cap, un parell de balenes es van apropar amb les seves cries a l’embarcació (diuen que sovint busquen la interacció amb els humans). Només en veure el llom d’aquests cetacis, les seves aletes i la immensa taca blanca de la panxa que transforma l’aigua en un líquid translúcid ja va ser emocionant. Animals que han sortit de les pel·lícules i dels espectacles del zoo perquè els vegis en directe, tal i com són.

Des de 1919 l’illa Coiba va ser una colònia penal d’extrema seguretat on van arribar a coincidir més de 1.000 presos dels perillosos. A part d’estar encarcerats per les reixes de la cel·la també ho estaven per la incansable naturalesa. Precisament la presó va contribuir a la conservació del parc, ja que ningú s’atrevia a anar-hi. L’any 2004, la presó va tancar i el govern de Panamà va crear mitjançant llei el Parc Nacional Coiba.

Tot i que només fa cinc anys del tancament, les cel·les semblen de la segona guerra mundial. Encara fa més morbosa la visita veure que ningú s’ha molestat a recollir i donar una mínima dignitat als milers d’expedients dels presos que van entrar a l’illa i que segur molts no en van sortir.

A part de les ruïnes de la penal, els expedients i l’armeria plena de cartutxos buits (suposo), encara hi ha dos presos que estan acabant de complir condemna en la verdor de l’illa i que són, sens dubte, els que coneixen millor els seus secrets i racons. 

Si visites l’antiga presó, un home, amable, amb un barret negre, t’atendrà i t’explicarà tots els detalls que vulguis sobre com eren les cel·les, les lluites que hi havia entre els diferents bàndols... Encara que no t’ho digui, saps que ell va dormir un dia sobre un d’aquells llits de pedra. Ara, el que més desitja, és acabar de complir la condemna per ser un dels millors guardes forestals que mai ha tingut l’illa.

La gran quantitat de taurons que viuen en els coralls i que presumeixen davant teu quan fas submarinisme té una explicació. La presó tenia un ramat de vaques les quals mataven amb un tall al coll i abocaven la sang al mar, el que atreia a centenars de taurons que es van acabar trobant a gust en aquelles aigües. 

Les 2.500 vaques que encara existeixen a l’illa és un dels principals problemes que afronta Coiba, ja que estan desforestant mecànicament la zona, el que fa perillar el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Igual de difícil que trobar una guerrilla al mig d’una densa selva, les autoritats estudien com treure aquest ramat que ara és totalment salvatge. Altra vegada, els dos condemnats són els més capacitats per trobar-les perquè les coneixen des de fa temps.

Mentre, els presos esperen que l’illa que un dia els va privar de llibertat, els aculli per sempre i no els hi tregui mai les cadenes. Igual que tots els éssers que l’habiten, desconeixedors que queden pocs llocs així pel món.

PD: 29 d’agost, per tu papa. 

Tremolors nocturns

La meva habilitat per ser sonàmbula ja és internacionalment coneguda. Gira mundial per Europa i Amèrica Llatina! Com el conte del pastor, les ovelles i el llop, he aconseguit no tenir cap tipus de credibilitat mentre dormo.

Sense anar més lluny, el passat divendres vora la una de la matinada vaig començar a sentir com tot el llit i la meva habitació tremolava. Em vaig despertar i vaig alertar els companys de pis del terratrèmol. Però, perquè creure una sonàmbula propensa a les al·lucinacions?

Em vaig adormir, pensant que el meu “problema” havia sobrepassat els límits. Inventar-me terratrèmols... L’endemà, després d'estar fent broma tot el dia sobre la meva activitat nocturna, vaig agafar un diari i vaig veure que a Panamà hi va haver un sisme de 6 graus a l’escala de Richter. La bogeria no havia atrapat els meus llençols. Encara.

Diumenge a la nit. Tranquil·la i relaxada després d’un cap de setmana descobrint illes i crancs gegants (quina agonia caminar tota la vida de costat), m’estiro al llit a llegir. Les 23.00. Tota l’habitació es comença a moure. Ara no estic dormida. Surto cap al menjador i els tremolors paren. Els meus companys no ho han notat, però els veïns sí. Qui ho diria que un terratrèmol et permet conèixer les gales somnolents dels teus desconeguts veïns.

Ens donen quatre indicacions per saber reaccionar davant de les denominades “rèpliques”. Em preparo la clau del darrera del pis a sobre la tauleta de nit. És més fàcil arribar al carrer per aquesta porta. Potser el meu accentuat somnambulisme no és tan negatiu i em permet estar alerta davant de qualsevol estímul extern.

S’esperen més moviments de terra en els pròxims dies, en aquest país on els terratrèmols són uns absoluts desconeguts. Per sort i per aquesta vegada el balanç és de zero morts i cap ferit. Se’m torna a passar pel cap la frase que diu que Déu és panameny...

PD: Per sort o per desgràcia, no tots els terratrèmols els provoca la mare naturalesa. N’hi ha d’altres tipus, com els polítics, causats per un president destituït o “depuesto”, com tan agrada dir als mitjans, que es passeja pels diferents països explicant l’experiència de viure “el primer cop d’Estat del segle XXI”. A Panamà, va arribar i va estar dos dies fent un pols amb el president recent investit per robar-li el protagonisme. Tot i que no va fer falta, sabia que ell era la notícia. El seu somriure cínic, el passejar-se per centres comercials per "comprar-se un barret", em fa pensar si realment li importa el que passa al seu país. Tal i com va dir fa uns dies l'editorial del The New York Times és un cop d'Estat "estranyament democràtic".

Un policia corrupte en directe

No són poques les vegades que he sentit parlar de policies corruptes… Tot i així, és difícil concebre-ho venint d’una societat com la nostra. Com que no hi ha res que Panamà no tingui preparat per mi, he pogut conèixer “en viu i en directe” el procediment dels policies per demanar-te la “coima” o suborn a canvi de la “boleta” o multa. Analitzem, tot seguit, els passos:

1. Comets una infracció. Mereixes una multa.

2. El policia et para i et demana la documentació. Tot en ordre. Et diu que has comès una infracció i que et multarà.

3. Tu dius, igual que fem per les nostres terres, que no havies vist el senyal o qualsevol tonteria per l’estil.

4. Per alguna estranya raó el policia et demana que aparquis més endavant, que ell t’indicarà on.

5. Mous el cotxe uns 100 metres. Ell et posa l’excusa que allà on t’ha portat no es mulla i et posarà la multa més còmodament.

6. Et torna a demanar el passaport.

7. Aquí arriba el moment de la veritat! Has tingut tots els 100 metres del canvi de lloc per posar-li un bitllet dins del passaport, que te’l torna a demanar.

8. Incrèdules com som, no li posem cap bitllet dins el passaport.

9. El policia et torna el passaport i et comença a dir frases com: “Claro que a todos nos pasa alguna vez”, “Tiene que ir con más cuidado la próxima vez”. Clars senyals de, t’estic perdonant la vida...

10. Ens pregunta quan de temps portem a Panamà.

11. Responem que poc. (Ejem, ejem, podríem no saber lo de les coimas).

12. Després de la seva dissertació ens dona la mà insistentment.

13. Per desgràcia seva, tampoc hi caiem i no ens preparem cap bitllet per donar-li.

14. El policia es compadeix d’unes pobres incultes, ens perdona la multa i marxa.

Quin ritual! Haig de reconèixer que, tot i que el més fàcil és donar-li un bitllet de 5 o 10 dòlars i que escampi la boira, vaig tenir el sentiment de dir: Que no! Que ens posi la multa! Així mai acabarem amb la corrupció! Indignada totalment. És lícit subornar a un policia per una infracció que has comès i que té tota la legitimitat per castigar? No és lícit però és popular, cultural i endèmic a la societat panamenya.

No m’estranya gens que un dels punts més debatuts de la campanya presidencial fos l’augment salarial dels policies. I després volen que les forces policials lluitin contra la inseguretat i la corrupció... Quanta gent estaria disposada a arriscar la seva vida per 350 dòlars al mes en un país on comprar al supermercat és més car que a Barcelona i l’allotjament està pels núvols? Jo, no. I imagino que si em pogués treure uns diners extres “perdonant la vida” a la gent, potser també ho faria.

Fins on estàs disposat a corrompre't?

La "collidora" de cocodrils

 

No cal ser caçadora per acostar-te a un cocodril. A Panamà en pots tocar un si t’acostes al moment de la “collita” de cocodrils, com ho anomenen els panamenys. Com si es tractés d’agafar una poma d’un arbre, els cocodrils es recullen amb un xarxa que estén, parsimoniosament i caminant pel mig del llac, un home sol amb les seves botes.

Només hi ha dos granges a Panamà que es dediquen a l’activitat de criar cocodrils, sota la supervisió de les autoritats mediambientals.

A la finca on vaig estar, a 30 quilòmetres de la capital, es van recol·lectar 25.000 cocodrils que tenien entre dos anys i mig i tres anys i la seva mida era de 0.90 a 1.20 centímetres d’allargada.

Perquè tan petits, tenint en compte que hi ha cocodrils que viuen fins a 60 anys? Doncs perquè és l’edat en què la seva pell, la part més rentable del seu cos, es torna dura i es pot comercialitzar.

Això sí, les femelles, eren tornades al llac per seguir amb la criança i els mascles eren posats en sacs i aquí sí que, ben lligats.

Tot i que al principi acostar-se a animals així fa molt de respecte, després em recordaven simples gossets inofensius. Sovint, els hi tapaven els ulls i les orelles perquè tanquessin la boca en un acte reflex i així els hi poguessin lligar. Però després de tenir una mica més de confiança, un es va girar cap a mi i amb veu ferotge em va dir que m’apartés... No cal dir que jo i càmera de vídeo vam córrer tocant-nos els peus al cul.

Aquesta granja es compromet a retornar al seu entorn natural el mateix nombre d’exemplars que l’Estat els hi va prestar per la seva primera captura. Afegir també que el cocodril no és a Panamà un animal en perill d’extinció i que en algunes zones fins i tot hi ha superpoblació.

Els preus de la pell crua d’un cocodril oscil·len entre 20 i 70 dòlars. Tot i que em vaig intentar mentalitzar que eren com gallines, em va alegrar saber que vendre les seves pells no era molt rendible i que els propietaris es plantejaven crear un parc natural obert a la gent on es pogués observar la vida quotidiana d’aquests exòtics animals.

La política con música entra!

Demà, 3 de maig del 2009, són les eleccions presidencials de Panamà, que es celebren cada cinc anys.

Quatre mesos de campanya que es podrien definir en eslògans, més eslògans i música, molta música. I un candidat que guanyarà segur les eleccions: Déu nostre senyor. Que ha estat present en cada discurs de campanya i ha estat una eina massa sovint utilitzada pels candidats per justificar-se o criticar-se mútuament.

Programes polítics? No. Contingut? No. Debats a fons? No. Classe política d’altura? No.

Dos partits enfrontats; un populista de dretes, Cambio Democrático (CD) i un populista d’esquerres, el Partido Revolucionario Democrático (PRD).

El candidat de CD es Ricardo Martinelli, un milionari panameny amo d’una de les més grans cadenes de supermercats del país, membre de la junta directiva de la primera cadena de televisió i també propietari d’una sucrera, d’un escorxador i infinitat d’altres empreses. Amb poca experiència política ha aconseguit que, invertint quantitats insospitades en la seva campanya política, els seus eslògans, frases i cançons ressonin pel cap de tots els panamenys (fins i tot dins del cap dels que no el votaran). La seva frase principal: El verdadero cambio!



Argument central de la campanya: canviar, no al continuisme d’aquest govern corrupte que “entra limpio y sale millonario”. Propostes? Poques i no gaire clares. En educació escasses i en cultura nul·les. Això sí, una de les cançons més escoltades durant el Carnaval va ser “los locos somos más”, després de ser acusat per l’oposició de bipolar i respondre a l'acusació en una entrevista amb aquesta mateixa frase, que després s'ha fet popular.

En la història de Panamà, que ara celebrarà les seves quartes eleccions democràtiques, no ha repetit mai un partit en dos comicis seguits. Les enquestes el donen com a guanyador amb més d’un 50%. Canvi? Sí. Per afavorir els interessos empresarials? M’atreveixo a dir que també. Un altre problema, el partit és ell. 

La candidata del PRD és Balbina Herrera, una dona nascuda en un dels barris que són ara considerats zona roja i que, sense molts recursos, va aconseguir ser enginyera agrònoma i ser una de les fundadores perredistes. El seus eslògans de campanya: “Balbina de corazón” i “Un gobierno para la gente”. Cançó: “Cuando el PRD Gobierna a la gente le va mejor”. S’han de tenir clars aquests dos elements per entendre la campanya, que no ha sobrepassat el nivell musical i d’idees superficials i buides. Que el poble necessita recursos per donar una bona educació als seus fills: Donarem moltes beques! Com? Quan? Dins de quin programa educatiu? N/S, N/C

El discurs d’Herrera s'ha basat en apel·lar les emocions del poble, recordant-li constantment que ella prové de les classes baixes, com ells. El somni americà complert en una panamenya que ara fa política. Alcaldessa, primera presidenta de l’Assemblea Nacional i ministra d’habitatge té un currículum polític remarcable però un passat que ha sortit a la llum massa sovint. Va anar en contra de la invasió d’Estats Units el 20 de desembre de 1989 per enderrocar el règim militarista. Diuen que va ser una de les que més va recolzar el govern militar del dictador Manuel Antonio Noriega, ara mateix empresonat a Miami.

Quan va guanyar les eleccions primàries del seu partit, que gaudeix d’una estructura, enquestes publicades a la premsa afirmaven que més del 50% dels panamenys tenien por que tornés el militarisme si ella guanyava les eleccions. Un altre dels seus problemes, és que s’han sentit veus que afirmaven que ha rebut fons del veí Hugo Chávez. Ella ho ha negat en tot moment.

Entre els dos candidats, el que més els diferencia, ja que ideològicament són difícilment definibles els dos, és la solució respecte el transport públic: un vol construir un metro (CD) i l’altre un tramvia (PRD).

Després hi ha un tercer candidat, Guillermo Endara Galimany (de mare catalana), que va ser president de Panamà del 1989 al 1994 quan els nord-americans van entrar al país i li van atorgar el poder que li va ser negat pels partidaris de Noriega, després de guanyar les eleccions democràticament. Un home amb molta història, empresonat, exiliat però que ja sabia des d'un principi que aquestes eleccions no eren les seves. Per això ha passat totalment desapercebut i ha evitat presentar cap programa ni participar en debats ni excessives entrevistes televisives.

Els altres partits ara estan diluïts en les grans aliances que han conformat al voltant del CD i el PRD. El transfuguisme, això sí, d’allò més acceptat.

La premsa ha intentat, en general, enfonsar el govern actual del PRD i ha volgut treure tots els draps bruts possibles de la candidata oficialista. Això és tradició també, segons les meves fonts... I també a causa de les grans “inversions” que ha fet CD en els diferents mitjans (diuen).

El primer cop a la història que no es firma el pacte ètic electoral. Això ha permès que tant les cunyes publicitàries com els anuncis tinguin un component d’agressivitat molt alt. I nosaltres que ens sorpreníem amb el : “Si tu vas ellos vuelven”, light, molt light.

No sé si és pels cercles pels quals em moc. Però sincerament crec que l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc guanyaran molt de terreny en un país on es caracteritza per l'alta participació. Gent molt decebuda amb la classe política actual que no votarà o que es decantarà pel candidat que sigui el menys perjudicial.

Demà s’espera una clara victòria de Martinelli. En principi no hi ha d’haver incidents. Si pel que fos guanyés la Balbina, jo crec que sí que podria haver-hi problemes i acusacions de frau.

Els tancaments de campanya igual que el final d’una gira musical. El discurs de Martinelli va ser un seguit d’eslògans posats un rere l’altre. Frases simples sense relació entre elles. La cara de satisfacció que feia quan ell deia la primera part de la frase i el seguidors en deien la resta. Fins i tot jo hagués pogut contestar! Molts periodistes coincidien que el discurs de tancament de Balbina va ser un dels millors de la campanya, ampliant els 7 minuts de Martinelli fins a quasi mitja hora. El que també em va sobtar del tancament de Martinelli, l’únic al qual vaig poder assistir, va ser que tot el menjar i el beure era gratuït. Hauríeu d’haver vist les cues de gent humil per aconseguir una beguda...

L’únic que tinc ganes de fer és gaudir d’aquesta jornada electoral, en la que s’escull el president, vicepresident, diputats, alcaldes i representants dels corregiments.

Per un dia Panamà sortirà a les notícies de nivell internacional. Esperem que en aquests cinc anys aquest país, que és el tercer món camuflat de primer món, evolucioni una mica. Desgraciadament ho dubto.

PD: Se m’oblidava! Des d’ahir divendres a les 12 de la nit a Panamà hi ha llei seca. Ningú pot vendre ni consumir alcohol (excepte turistes en els hotels). Sé que per a molts catalans i espanyols ha estat dur veure el partit Madrid-Barça sense una cerveseta. Però, com sempre, feta la llei, feta la trampa.

Balacera en Balboa

Restaurant. Dinar. Compte. Revisar. Malament, altre cop.

Carrer. Calor. Creuar l’avinguda Balboa (sense semàfor). Soroll. Coets? No. Gent que corre. Corre tu també. Amaga’t. Un tiroteig. Dispars creuats a 10 metres. Bales que surten des d’un cotxe i una samarreta vermella que respon des de la vorera. Un policia, s’amaga més que tu. Gent que riu. Confusió. És una pel·lícula? No, el resultat ha de ser un mort. Mai n’he vist un. Cinc segons. Tot desapareix. Ni rastre.

Mai penses que et puguis trobar en situacions així. Quan ho recordes només són imatges sincopades, que s’uneixen una rere l’altra sense tenir molt de sentit.

“Si em trobés al mig d’un tiroteig segur que em tiraria al terra i no em passaria res”. Quan t’hi trobes per primer cop, fins que t’adones que és una “balacera” (com ho anomenen els panamenys) ja s’han disparat cinc o sis trets.

Si el compte del restaurant hagués estat correcte, qui sap si ens hagués vingut d’aquell minut i, en comptes d’estar a 10 metres, ens haguéssim trobat al mig del tiroteig. Com aquella escena del film sobre Benjamin Button, on explica com atropellen la ballarina... Tot és qüestió de segons i de les accions que facis: i si no hagués anat al lavabo? Un minut més i qui sap! Pim, pam, pum, ja no hi ets.

El pitjor dels tiroteigs, normalment entre “pandilles” o entre narcotraficants, són les bales perdudes. A Panamà, un nen d’un barri marginal, de cinc anys, que jugava tranquil·lament a la terrassa de casa seva el va saludar una bala perduda, que va acabar amb el seu joc i la seva vida. Innocents, homes, dones, joves, nens i nenes que el destí, si és que és així de cruel, no els hi va donar ni un minut ni un gest més que canviés el seu rumb i n’evités la mort.

Panamà, una macabra ruleta russa.

Dedicat a tots ells.

Oda a la fruita

Una bossa lligada a la porta de casa meva amb una nota que hi diu: EVA. L’agafo i la porto a la cuina.

Tres peces verdes i dures. Desconfio, però la curiositat pot més i en trio una i li canvio el color. A mesura que la pelo, un taronja escandalós li surt de sota la pell.

M’apropo a l’aigüera. Sé que regalimarà... Abans que em rellisqui dels dits li clavo una queixalada a traïció. Per uns instants, deixo de sentir els ocells de l’arbre que dóna a la finestra de la cuina i que en somnis disparo amb un tira-xines perquè callin per sempre. Per uns segons, ni el trànsit ni les pitades ni l’home que passa pel carrer cridant: Boyos, boyos, calentitos existeixen.

Et compadeixo... Ningú hauria d’haver deixat que una botiga de roba es digués com tu... Sublim!

És el millor mango que he menjat mai. Prové de l’arbre de davant de casa meva, on també hi viuen ocells, i és un regal del veí de davant!

Deixar perdre la fruita panamenya és com visitar el país i no veure el Canal. Encara tinc moltes assignatures pendents: la guanábana, el marañón...

Sense adonar-me’n, arriba l’última queixalada. En vull més...

Els fils del mango em queden entre les dents. Tot té un preu a pagar a la vida (suposo)

La princesa de Wichub Huala

Una princeseta kuna de 3 anys plora perquè no sap com posar-se una samarreta verda i bruta. Una visitant estrangera del seu regne, que s'ha d'acotar per creuar les portes del poblat, s'aproxima a ella i intenta posar-li sense èxit. Al cap de molts intents ho aconsegueixen juntes. La princeseta índia marxa feliç, somrient, amb el vestit més bonic i elegant que s'havia posat mai...

Kuna Yala

Carnavals a la ciutat. No pot haver-hi millor moment per marxar corrents de la capital. Si el caos ja s’apodera dels carrers habitualment, durant el Carnaval és una bogeria contínua. No és res vistós ni culturalment molt admirable a Ciudad de Panamà, però hi ha molta i molta i massa festa pels carrers. Les “mojaderas” van mullant a les persones, que aprofitant que estan gotejant d’aigua no es molesten per anar a fer la cua del lavabo... Ja m’enteneu...

També es considera del més normal anar a empenyorar objectes personals per tenir més diners per l’alcohol. Com sempre, visió a curt termini. Cap a l’interior els Carnavals estan més valorats, sobretot a Las Tablas, on hi ha dues reines, la de Calle Arriba y la de Calle Abajo que es critiquen la cel·lulitis i es diuen el nom del porc. Una festa folklòrica on regna l’harmonia.

Tanco bé les portes de casa (els robatoris també augmenten) i marxo a Kuna Yala. 

Isla Perro

La comarca indígena de Kuna Yala situada a l’arxipèlag de San Blas té uns 50.000 habitants i més de 400 illes, paradisíaques als ulls dels turistes i amb poques oportunitats d’evolucionar per molts dels que hi viuen. Els indis kunes es regeixen per les seves pròpies normes al marge de l’Estat panameny.

S’hi pot arribar en avió o en jeep. Escollim l’opció terrenal per gaudir més del paisatge i de la selva que es travessa per arribar-hi. El que havien de ser 2 hores de viatge es converteixen en 7, ens vénen a buscar tard, sortim encara més tard de la ciutat i al “busito” que ens ha de conduir fins al jeep hi pugen, com a mínim, deu persones més del que jo hagués pogut imaginar. Ah sí! I un gos-rata, la Sofía. Dues hores esperant el bus i un cop arribats a l’aeroport i moll de Cartí, mitja hora més esperant la barca que ens ha de portar a la nostra illa. Després de tres quarts d’hora en barca amb l’aigua esquitxant-te amb mala llet la cara, arribes a la teva futura residència. “Després de set hores de viatge i un trajecte tan simpàtic amb barca, no m’estranya que ho anomenin el paradís”, com algú va dir...

Prou de negativitat. Una vegada has acceptat que a la teva illa pot no haver-hi lavabo, ni dutxa i que a la teva cabanya hi poden habitar grills més grans que la mà del King-kong, et vas fent amb el lloc.

La bandera dels kunes. A més d’un li faria gràcia: és la bandera espanyola amb una esvàstica dibuixada al mig. El noi kuna de l’illa, molt informat de les tradicions i amb moltes ganes d’atendre el turisme, cosa que no és molt habitual entre els indis, ens explica que el color de sota de la bandera significa la sang de la mare terra i la part vermella de dalt la sang vessada pels kunes quan es van enfrontar als espanyols que volien conquerir la terra. El mig és el sol i l’esvàstica significa els quatre punts cardinals des d’on es van establir els indis per controlar l’arribada dels colonitzadors. Ells també celebren el seu Carnaval particular. Aprofitant que els espanyols el celebraven amb grans dosis d’alcohol, els van abatre indiscriminadament. Aquesta és la història que ens van explicar, tot i que no encaixa molt bé amb la els llibres, és interessant, n’est-ce pas?

Millor no viatjar a Kuna Yala sense que algú t’hagi recomanat una família Kuna amb qui estar-te, ja que et podrien arribar a fer la vida impossible. Però amb bones referències la relació amb ells pot ser excel·lent. A cada illa que vas, et fan pagar per entrar-hi. Bé, et fan pagar per tot el que poden i més, però les illes són seves així que... Viuen de la pesca, dels cocos i ara comencen a fer-ho del turisme. Molts d’ells no parlen ni el castellà, només el kuna. És una societat matriarcal on la dona administra tots els béns de la casa.

Són elles les que mantenen més les tradicions amb els vestits: porten una espècie de corsé que es diu “mola” que està brodat a mà i que pot significar amor, llibertat, un remei per una malaltia... Una mola autèntica pot tardar dos anys a fer-se i pot valer uns 200 dòlars en funció de les capes que tingui. Als turistes en venen de barates que poden estar cosides a bolsos o samarretes.

 Isla Hierba

No totes les nenes solen mantenir la tradició dels vestits, els collarets, els mocadors al cap... Ja ha esdevingut una opció, segons ens explicaven. Tot i així, una nena mai podrà utilitzar els vestits típics fins que li vingui la regla. Llavors es farà una gran festa amb un alcohol que es diu Chicha fuerte, que fins que no s’acabi ningú de l’illa pot treballar, i es procedirà a vestir la nena segons les tradicions i a tallar-li el cabell. No hi ha cap kuna amb el cabell llarg.

Les platges són de somni. Piscines al mig de l’oceà amb palmeres i vaixells enfonsats replets de peixos de colors. Els kunes, després de cobrar-te, t’obriran un coco perquè te’n beguis el suc i després et mengis el tall. Deliciós. O bé una pipa, un coco encara verd que té molta més aigua i el tall sembla gelatina.

A part de platja i més platja vam poder veure un dofí i sardines, que mai les havia vist fora del plat i la veritat és que són precioses. Semblen un llampec electrificant el mar.

La família kuna amb qui vam estar van ser molt agradables. Pel matí esmorzàvem ous amb pa i te o cafè. A la tarda venien a l’illa i ens portaven les fruites més bones que he provat mai: papaia, meló, pinya, síndria... I a la nit marisc. Apoteòsic el dia de la llagosta.

L’illa on érem, anomenada Wichub Huala, era un poblat indígena. Això significa que no hi ha platja per banyar-se i que la brossa que hi ha tampoc t’anima gaire a fer-ho. En canvi, et permet veure una mica més com és el poblat i, amb sort, poder contemplar les danses típiques dels kunes. Una mica sosainas, tot s’ha de dir, però que no deixen de ser interessants.

A part de tornar a casa torrat pel sol, es torna amb unes ganes de dutxar-se inimaginables.

També amb ganes de tornar-hi. Una illa per cada dia de l'any, com ells diuen.

Qui s’anima a veure aigua de coco la pròxima vegada?

Fauna marina i flora terrestre

Vint-i-quatre anys complerts a Panamá, un aniversari passat per aigua o més ben dit, passat sota l’aigua. Del 9 al 15 de febrer curs a Scuba Panamá per treure’m el títol de submarinisme internacional. Vídeo teòric, exercicis pràctics i capbussada a la piscina. Una mica complicat tot plegat, més que submarinistes semblàvem pops amb tants cables penjant. Amb la patositat que em caracteritza vaig aconseguir que la meva companya (s’ha d’anar de dos en dos) exclamés: por favor, que me cambien de compañera! Però al final, vaig demostrar que sabia com donar-li el meu oxigen en cas que li faltés y conduir-la en el cas que se li caiguessin les ulleres. Quin fred a la piscina per això, ja se m’estava oblidant la sensació...

Cap de setmana: classes pràctiques i examen final a Portobelo, localitat a 100 kilòmetres de la capital, a la part de l’atlàntic, descoberta per l’home que aixeca el dit al final de la Rambla el 1502. Durant l’època colonial era el principal port centreamericà dels espanyols. Encara es conserven alguns dels forts que protegien el poble, reconeguts patrimoni de la humanitat per la UNESCO, tot i que van ser atacats i destruïts per pirates al segle XVII. Ara no sembla que els panamenys hi posin gaire entusiasme en mantenir-ho... També és molt conegut el poble pel Cristo Negro, una Moreneta en versió masculina que aixeca passions entre els devots.

La religió és un altre tema a tocar tot i que “ara no toca”, només dir que respiro profundament quan, a la feina, marxo i dic: hasta mañana! Y em responen: Si Dios quiere! I sempre murmuro: pobre d’ell que no vulgui...

La primera immersió va ser complicada per problemes amb l’oïda i potser em va decepcionar una mica. Vaig estar massa atrafegada mantenint la flotabilitat, respirant a poc a poc i buscant la meva companya, que no vaig veure ni un sol peix en tots els 7 metres que vam baixar. L’endemà, ja més tranquil·la i amb les orelles mentalitzades, vaig baixar 18 metres sense adonar-me’n, vorejant una paret de coralls preciosa, on un peix que sembla que portés pestanyes postisses se’m quedava mirant fixament, desafiant. Sensació de zero gravetat, genial.

De nit pel poble, érem els únics blancs: “Panamà profundo”. Bé, m’equivoco. Els altres blancs eren els xinesos de les botigues. Tots els supermercats petits els porten xinesos a Panamà, descendents dels que van arribar per ajudar en la construcció del Canal. A la botiga, una nena de 5 anys amb trenes i margarites al cabell, fent esforços per treure el cap pel taulell i amb un dòlar a la mà crida: Chino, chino, una soda!

Aquest cap de setmana hi he tornat, pel festival de Diablos y Congos de Portobelo, un dels més coneguts del país i que és una mostra del a cultura afro-colonial de Panamá, una paròdia de l’esclavitud d’aquella època. Els congos representen els espanyols esclavistes i els diables als esclaus, que es burlen d’ells. Com a congos hi havia, per exemple, una dona vestida d’Isabel II. Curiós.



M’adono del pes relatiu d’un idioma a l’hora de formar una cultura. Compartint tantes paraules del diccionari i tant allunyats que estem de costums, història, formes de viure, de pensar... Mateixa llengua? Estan aconseguint que ho dubti.

No té res a veure, però ho havia d’explicar (aprofitant la super reflexió sobre les llengües). A Panamà hi ha un poble que es diu Arraiján. Torneu-ho a llegir i poseu una mica d’accent anglès a veure si hi trobeu alguna cosa. Sí, sí A “right hand”! Quan els americans controlaven el Canal, aquest Arraiján era un conjunt de quatre cases que estava sempre a mà dreta des d’on venien els “gringos”.

Això ja no sé si és rumor, però parteixo de la idea que tots els rumors tenen part de veritat: diuen que hi ha panamenys que es diuen “Onedollar” (1 dòlar) i “Usnavi” (USA Navy). El dia que conegui algú que es digui així, avisaré.

Haya la vida! Tinc tantes coses a explicar! He viscut molt en molt poc temps. Un dia es multiplica per tres, el temps passa ràpid.

Apresurarse es demorarse

El camaleó és conegut per la seva capacitat de canviar de color quan se sent amenaçat i en resposta a canvis de temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals.

Controla el camaleó quan vol canviar de color? O és una reacció que no pot evitar? Després de tantes variacions d’imatge, recordarà quin era el seu color original?

Falten 4 dies perquè faci un mes que estic aquí. L’aspecte de la meva pell ha començat a canviar per adaptar-se a aquesta caòtica ciutat. Sorpresa d’haver incorporat tan aviat aquesta duplicitat de vides.

He entès perquè els divendres es formen cues de cotxes que travessen tota la ciutat. Cares resignades de conductors que saben que l’única forma d’escapar és esperar amb les finestres baixades empassant-se el fum del cotxe de davant, que avança lentament.

Una manera de sobreviure en aquesta ciutat és deixar-la per anar al paradís, que està a tocar. Potser no és una casualitat que paisatges tan diferents estiguin tan a prop un de l’altre.

Camino pels carrers de Panama City i veig un home que balla al mig del carrer mentre ven revistes del cor estirades en una manta a terra, una senyora asseguda en un portal que dibuixa amb carbó la cara d’un nen kuna que mira atentament el ball de les pinzellades. Una noia rossa i molt blanca truca des d’una cabina amb una sandàlia de platja a la mà, un venedor de botes de cuir espera fora la seva botiga que algun dia faci fred, un vell prim i amb gorra recorda les classes de salsa del dijous anterior on pot demostrar el gran ballarí que va ser.

Mentre, en una illa, àguiles i pelicans sobrevolen una platja de sorra blanca on turistes agafen el color de la llagosta que s’han menjat al migdia.

Isla contadora

Cap el 1514 els espanyols contaven les perles que trobaven en aquesta illa, d’aquí ve el nom. Per primer cop, vaig fer snorkle a la platja. Pensava que la meva miopia m’impedia veure peixos, perquè no n’aconseguia veure ni un. Però amb paciència i nedant una mica més lluny, va aparèixer un peix pallasso i després un banc de peixos grocs i blaus. Sort que no em vaig trobar amb la serp ni amb la manta que va veure la noia francesa perquè les aletes m’haguessin tocat al cul de lo ràpid que hagués tornat a la platja. La setmana que ve submarinisme, haig d’estar preparada per veure-ho tot.

A Panamà tenen una frase feta que diu “apresurarse es demorarse”. Res millor que aquestes tres paraules per resumir el dia a dia dels panamenys. Matar-se a anar ràpid perquè? Només s’aconseguirà arribar més tard encara! Filosofia combativa de l’estrés. Però el meu camaleó no la incorporarà mai, prefereix menjar-se les ungles abans que acceptar que no faran les coses més ràpid.

P.D. Estaré obsessionada amb els rèptils?

Altres contes draconians

Crec que algú s’ha enamorat de mi... Es tracta del Chucho, un dragonet que s’ha apoderat d’un armari de la cuina i, que per alguna estranya raó, només apareix quan jo obro l’armari. Els companys de pis creuen que m’ho invento perquè ells no l’han vist mai, que respon a la necessitat de crear-me un amic imaginari. Però resulta que aquí és molt habitual tenir dragons a les cases. Una noia de Saragossa em va confirmar que ella en tenia tres i que eren “molt guays” perquè es menjaven els mosquits! Jo no sé quins mosquits menja dins l’armari, almenys si es mengés els periquitos de la finestra... Bé, perdono la vida als meus estimats ocellets perquè aquest diumenge també van fer festa i em van deixar dormir. Ara per ara he optat per no deixar res dins d’aquell armari i donar per acabat aquest amor insostenible.

Tot i les poques “conferencias de prensa” que he anat a cobrir, no em puc queixar dels contactes que he fet i de la gent que he conegut. En una de les últimes parlava el president de la República de Panamà, Martín Torrijos, sobre el Carnaval de la ciutat, una de les grans celebracions de la ciutat juntament amb el festival de jazz. El que més em va cridar l’atenció va ser que quan va aparèixer el president, després de ser anunciat a plena veu com si es tractés d’un cantant internacional de moda, tothom es va posar de peu per mostrar-li el respecte i els assistents van seure quan el mestre de cerimònies va dir: “pueden sentarse”. Semblava que la continuació lògica a la roda de premsa fos: “estamos aquí reunidos en la misa de hoy para...”

M’ha sobtat també veure com els periodistes que treballen en diaris sensacionalistes, que obren cada dia les portades amb fotografies macabres de persones acabades d’assassinar, no tenen cap problema en qualificar-se de sensacionalistes i d’explicar, amb molt d’humor, com adaptaran el titular de la roda de premsa als seus propòsits.

De moment, el que és la campanya presidencial per a les pròximes eleccions del tres de maig aquí a Panamà està buida de contingut. L’únic tema existent és la seguretat del país, però no s’aprofundeix en mesures concretes. Els panamenys encara esperen que els candidats expliquin què volen fer i detallin el seu programa. La premsa panamenya no para de fer acudits gràfics criticant la falta de propostes i el continuat encreuament de retrets entre candidats.

Ja tinc compte al banc. Això d’estar treballant en una empresa i tenir referències m’ha portat molts menys problemes que a França. Tot i així, un apunt curiós. Quan firmes els documents del banc, la teva signatura ha de ser exactament igual a la del passaport. Quan dic “ex-ac-ta-ment” igual vull dir calcada. Em van tenir 10 minuts practicant en un full perquè la meva rúbrica fos idèntica. Al moment de la veritat, em vaig posar tan nerviosa que la signatura va ocupar quasi un full sencer. Per sort, va haver-hi un segon intent satisfactori.

L’aventura de caminar pels carrers de Panamà segueix “viento en popa”. Crec que conec més gent a Panamà que a Barcelona perquè no hi ha dia que no em pitin 10 taxistes o em saludin amb un “buenos díasss senyoritaa” diferents conciutadans de Panamà. Avui anant amb cotxe i parlant amb una dona sobre el tema he pensat que els panamenys s’adonen de les dificultats dels vianants a la ciutat. Al final he canviat d’idea perquè quan un vianant s’ha disposat a creuar ha afirmat amb contundència “los panameños no saben cruzar las calles”... Però com les creuarem? Que algú m’ho expliqui!

Com un dels meus companys periodistes m’ha dit, en aquest país s’ha de ser optimista per passar-s’ho bé, sent pessimista se’m faria l’any interminable.

Ara que porto quasi 12 dies aquí m'adono que Panamà és Mèxic, és Cuba, és Estats Units, és Índia, és Espanya... i ara és una part molt petita de Vilafranca.

De “raspados” i entrevistes radiofòniques

 
Concert de Chucho Valdés

Dutxar-me amb aigua tèbia, utilitzar la paraula “tranque” en comptes de “embotellamiento”, saber quants dòlars m’han de cobrar els taxistes (que realment són els que controlen aquest país...) Signes d’adaptació suposo!

Pel que fa la meva vida laboral, l’estrena com a periodista panamenya va ser en un concert de Chucho Valdés al teatre Atlapa de Panamà, dins del Panama Jazz Festival, un dels esdeveniments més importants del país. Aquella nit es va reunir tota la classe alta de la ciutat per veure aquest màgic cubà del piano. L’entrada era prohibitiva per la resta de la població i l’alt standing es feia evident quan a l’entrar et donaven Haagen-Dazs com qui ofereix pipes.

El contacte amb altres periodistes va ser d’allò més proper i informal. No em paraven de donar targetes, números de telèfon i, fins i tot, era tal l’expectació que aixecava la nova criatura d’Acan-Efe (Agencia Centro Americana de Noticias, com s’anomena el servei de notícies d’Efe a Centre Amèrica) que em van entrevistar per la ràdio nacional de Panamà.

Li vaig demanar al periodista que em digués què em preguntaria i em va contestar que em demanaria com es fa una paella o un gaspatxo... Maledicció! Arròs per la paella i tomàquet pel gaspatxo? No puc dir res més! Això sí que és una corresponsal. Finalment em va preguntar què em semblava el Panama Jazz Festival (ho heu de pronunciar amb accent anglès sinó no val) i vaig respondre amb una frase diplomàtica-efusiva de les meves.

Però tots els panamenys i panamenyes van poder gaudir l’últim dia del festival i a la Plaça de la Catedral de Chucho Valdés. Concert que va fer amb la seva germana, la cantant Mayra Caridad Valdés (una barreja de Whoopie Goldberg y Chiquito de la Calzada, com algú amb molta gràcia va descriure i que va ser, per mi, una de les millors parts del concert). No era un concert a peu dret dels habituals, el públic portava cadires, hamaques, neveres... Un picnic multitudinari al barri antic de la ciutat. La zona, una de les més cares de Panamà però també de les més oblidades, té unes vistes impressionants del skyline que inunda l’altre punta de la badia. Edificis monstruosos que contrasten amb els quadres que omplen gent humil que viu en cases que no han caigut perquè ves a saber qui no ha volgut encara.

 
L’home que raspa

Per inaugurar la meva primera visita al barri antic vaig comprar un “raspado”, un gelat típic d’aquí que neix de rascar una pedra immensa de gel i de tirar-li per sobre suc de passion fruit, lemon, peach, strawberry, ho poso en anglès perquè el venedor, tot i parlar-nos en un panameny perfecte i veure que érem espanyols, el nom dels sucs ens els deia en anglès. Curiós. Després de superar amb èxit el risc de cagarel·la del “raspado”, haig de dir que té un gust molt refrescant i a experimentar.

PD: Què fa el Tomàs Molina de Polònia? Molt booonaaaa niiiiiiiiiiit. Com el trobo a faltar..

News from Panama City

17 d'abril del 2007. Toulouse. Última entrada al blog.

14 de gener de 2009. Ciudad de Panamá. Eva’s in India is back.

L’única justificació possible a aquesta deixadesa per part meva és que es tracta d’un blog que s’escriu des de l’estranger, quan tot és lluny i pels cinc sentits tot és nou.

El que més em va sobtar a l’arribar va ser el fort olor de la ciutat. Imagineu-vos una barreja de curry amb pinya i coco... Suposo que en certa manera és el contrast de la vida panamenya: el curry és la calor, el tràfic, els immensos centres comercials, les innombrables cadenes de menjar ràpid... mentre que la pinya i el coco són el tresor que té amagat i que espero descobrir aviat.

Els ulls no donen a l’abast amb la quantitat de gent diferent, colors, edificis i botigues, que hi ha pel carrer. A El Cangrejo, el meu barri, res té continuïtat ni lògica. Els carrers no tenen nom, ningú coneix els noms oficials i paraules com la carretera tumba-muertos, la cabeza de einstein i el pasillo de la jirafa són d’allò més comuns a la ciutat.

Però la contaminació acústica sí que se l’haurien de replantejar. No paren de pitar els cotxes! Quin estrés! Avui he pujat a un taxi i li he preguntat perquè ho feien i m’ha dit que per cridar l’atenció a la gent per veure si volen pujar al taxi i perquè el cotxe de davant s’afanyi. Bé, perquè s’afanyi o perquè giri a la dreta o perquè posi el intermitent o perquè s’aparti o perquè potser el color del cotxe està un pèl desfassat... Per tot!! A més, els taxis són compartits i el taxista té la potestat de dir si et vol pujar o no depèn del teu destí!

Si algú vol importar els passos de peatons a Panamà crec que es faria d’or. Literalment t’has de llençar contra els cotxes per poder creuar. El primer dia vaig tardar 10 minuts per atrevir-me a creuar Vía España, avui només han estat 5... Vaig millorant! Segur que un dels carrers de Panamà es el de El peatón suicida!

I juntament amb el soroll dels paletes (és increïble tot el que estan construint per aquí, es nota que encara no els hi ha arribat la crisi) també hi ha els ocellets que canten davant la meva finestra. Són periquitos i n’hi ha de molts colors, és bonic estar a la cuina netejant i veure’ls com es recolzen a la barana de la finestra, però entenc que, després de cert temps d’aguantar-los, et vingui de gust menjar-te’ls a la planxa...

El gust. En dos dies només he tingut oportunitat de provar una vegada el menjar panameny. Arroz con pollo, patacones, ceviche y yuca són els plats més típics. Deixo que els lectors més sibarites ho investiguin o els que ho vulguin provar que s’aventurin a fer una escapada cap aquí.

Després de dos dies d’estar a Panamà, em sembla que el tacte de tot ha de ser humit com les meves mans. La xafogor ho impregna tot.

La fotografia que he posat no està feta per mi. Encara no n’he tirat, m’espero a que els meus sentits es desprenguin de les primeres impressions per poder fer millors fotografies. És Vía España, una espècia d’Avinguda Diagonal que travessa tota la ciutat i que està a dos minuts de casa meva. Si mireu detingudament la fotografia, veureu que hi ha autobusos que semblem els que utilitzen els nens de les pel·lícules nord-americanes per anar a l’escola. Doncs no ho semblen, ho son. Els anomenen Los Diablos Rojos, cada un va pintat al gust del conductor i les curses son constants per arribar a les parades i pujar el major nombre de passatgers possible.

De moment per mi Panamà és trànsit, soroll i molta calor.