Isla Coiba, la llibertat de les cadenes

Santa Catalina t’espera a set hores de Panamà, després d’una roda petada en un camí on només t’il·luminen les cuques de llum i un intent de multa que acaba en suborn.

Ningú s’aproparia cap aquest poble coster, on els seus habitants s’han acostumat als turistes a cop de naturalesa. I és que a una hora en llanxa es troba l’illa més gran del pacífic centreamericà, “la Isla Coiba”.

Declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la Unesco l’any 2005, el Parc Nacional Coiba forma part del Corredor Marí del Pacífic Oriental, junt amb les illes Galápagos, a Ecuador, Isla Cocos, a Costa Rica, i les illes Malpelo i Gorgona, a Colombia.

A mesura que entres a Coiba, t’adones que ets insignificant... Com si t’empenyessin al mig d’un escenari en el punt més àlgid d’una obra de teatre sense tenir cap paper assignat, no parlar el mateix idioma dels personatges i ni tan sols portar un vestuari que et faci passar desapercebut. Un mer espectador perdut al mig de l’acció.

Al mar, a la densa vegetació, als manglars, als animals... Els hi és igual la teva presència. Ets a casa seva i ni tan sols t’han invitat. Una manada de dofins que voreja l’embarcació, un mar que no és ni cristal·lí, ni transparent, és dens, com el mercuri, on no t’hi pots veure reflectit perquè encara no ha conegut el reflex humà ni ha abraçat la pell de l'home. Un altre mar. 

Les iguanes i els ñeques, uns mamífers rosegadors, caminen per l’illa com gossos sense corretja. I la gran atracció de l’illa, el “Tito”, un cocodril que més aviat sembla una balena i que acut a la platja cada vegada que algú el crida pel seu nom. 

Les més de 1.700 hectàrees de corall del Parc Natural acullen taurons balena, taurons de punta blanca, mantes ralles i fins i tot tortugues gegants. I de juny a novembre tenen un invitat especial, la balena “jorobada” (no m’atreveixo a traduir el nom com balena geperuda perquè crec que amb un cop de cua em faria fora d’aquest text). En la seva ruta per les costes d’Amèrica Central i del Sur, aquest mamífer visita Panamà per reproduir-se i donar a llum.

Tot i que no tenia esperança de veure’n cap, un parell de balenes es van apropar amb les seves cries a l’embarcació (diuen que sovint busquen la interacció amb els humans). Només en veure el llom d’aquests cetacis, les seves aletes i la immensa taca blanca de la panxa que transforma l’aigua en un líquid translúcid ja va ser emocionant. Animals que han sortit de les pel·lícules i dels espectacles del zoo perquè els vegis en directe, tal i com són.

Des de 1919 l’illa Coiba va ser una colònia penal d’extrema seguretat on van arribar a coincidir més de 1.000 presos dels perillosos. A part d’estar encarcerats per les reixes de la cel·la també ho estaven per la incansable naturalesa. Precisament la presó va contribuir a la conservació del parc, ja que ningú s’atrevia a anar-hi. L’any 2004, la presó va tancar i el govern de Panamà va crear mitjançant llei el Parc Nacional Coiba.

Tot i que només fa cinc anys del tancament, les cel·les semblen de la segona guerra mundial. Encara fa més morbosa la visita veure que ningú s’ha molestat a recollir i donar una mínima dignitat als milers d’expedients dels presos que van entrar a l’illa i que segur molts no en van sortir.

A part de les ruïnes de la penal, els expedients i l’armeria plena de cartutxos buits (suposo), encara hi ha dos presos que estan acabant de complir condemna en la verdor de l’illa i que són, sens dubte, els que coneixen millor els seus secrets i racons. 

Si visites l’antiga presó, un home, amable, amb un barret negre, t’atendrà i t’explicarà tots els detalls que vulguis sobre com eren les cel·les, les lluites que hi havia entre els diferents bàndols... Encara que no t’ho digui, saps que ell va dormir un dia sobre un d’aquells llits de pedra. Ara, el que més desitja, és acabar de complir la condemna per ser un dels millors guardes forestals que mai ha tingut l’illa.

La gran quantitat de taurons que viuen en els coralls i que presumeixen davant teu quan fas submarinisme té una explicació. La presó tenia un ramat de vaques les quals mataven amb un tall al coll i abocaven la sang al mar, el que atreia a centenars de taurons que es van acabar trobant a gust en aquelles aigües. 

Les 2.500 vaques que encara existeixen a l’illa és un dels principals problemes que afronta Coiba, ja que estan desforestant mecànicament la zona, el que fa perillar el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Igual de difícil que trobar una guerrilla al mig d’una densa selva, les autoritats estudien com treure aquest ramat que ara és totalment salvatge. Altra vegada, els dos condemnats són els més capacitats per trobar-les perquè les coneixen des de fa temps.

Mentre, els presos esperen que l’illa que un dia els va privar de llibertat, els aculli per sempre i no els hi tregui mai les cadenes. Igual que tots els éssers que l’habiten, desconeixedors que queden pocs llocs així pel món.

PD: 29 d’agost, per tu papa.