Oda a la fruita

Una bossa lligada a la porta de casa meva amb una nota que hi diu: EVA. L’agafo i la porto a la cuina.

Tres peces verdes i dures. Desconfio, però la curiositat pot més i en trio una i li canvio el color. A mesura que la pelo, un taronja escandalós li surt de sota la pell.

M’apropo a l’aigüera. Sé que regalimarà... Abans que em rellisqui dels dits li clavo una queixalada a traïció. Per uns instants, deixo de sentir els ocells de l’arbre que dóna a la finestra de la cuina i que en somnis disparo amb un tira-xines perquè callin per sempre. Per uns segons, ni el trànsit ni les pitades ni l’home que passa pel carrer cridant: Boyos, boyos, calentitos existeixen.

Et compadeixo... Ningú hauria d’haver deixat que una botiga de roba es digués com tu... Sublim!

És el millor mango que he menjat mai. Prové de l’arbre de davant de casa meva, on també hi viuen ocells, i és un regal del veí de davant!

Deixar perdre la fruita panamenya és com visitar el país i no veure el Canal. Encara tinc moltes assignatures pendents: la guanábana, el marañón...

Sense adonar-me’n, arriba l’última queixalada. En vull més...

Els fils del mango em queden entre les dents. Tot té un preu a pagar a la vida (suposo)