Restaurant. Dinar. Compte. Revisar. Malament, altre cop.
Carrer. Calor. Creuar l’avinguda Balboa (sense semàfor). Soroll. Coets? No. Gent que corre. Corre tu també. Amaga’t. Un tiroteig. Dispars creuats a 10 metres. Bales que surten des d’un cotxe i una samarreta vermella que respon des de la vorera. Un policia, s’amaga més que tu. Gent que riu. Confusió. És una pel·lícula? No, el resultat ha de ser un mort. Mai n’he vist un. Cinc segons. Tot desapareix. Ni rastre.
Mai penses que et puguis trobar en situacions així. Quan ho recordes només són imatges sincopades, que s’uneixen una rere l’altra sense tenir molt de sentit.
“Si em trobés al mig d’un tiroteig segur que em tiraria al terra i no em passaria res”. Quan t’hi trobes per primer cop, fins que t’adones que és una “balacera” (com ho anomenen els panamenys) ja s’han disparat cinc o sis trets.
Si el compte del restaurant hagués estat correcte, qui sap si ens hagués vingut d’aquell minut i, en comptes d’estar a 10 metres, ens haguéssim trobat al mig del tiroteig. Com aquella escena del film sobre Benjamin Button, on explica com atropellen la ballarina... Tot és qüestió de segons i de les accions que facis: i si no hagués anat al lavabo? Un minut més i qui sap! Pim, pam, pum, ja no hi ets.
El pitjor dels tiroteigs, normalment entre “pandilles” o entre narcotraficants, són les bales perdudes. A Panamà, un nen d’un barri marginal, de cinc anys, que jugava tranquil·lament a la terrassa de casa seva el va saludar una bala perduda, que va acabar amb el seu joc i la seva vida. Innocents, homes, dones, joves, nens i nenes que el destí, si és que és així de cruel, no els hi va donar ni un minut ni un gest més que canviés el seu rumb i n’evités la mort.
Panamà, una macabra ruleta russa.
Dedicat a tots ells.
Carrer. Calor. Creuar l’avinguda Balboa (sense semàfor). Soroll. Coets? No. Gent que corre. Corre tu també. Amaga’t. Un tiroteig. Dispars creuats a 10 metres. Bales que surten des d’un cotxe i una samarreta vermella que respon des de la vorera. Un policia, s’amaga més que tu. Gent que riu. Confusió. És una pel·lícula? No, el resultat ha de ser un mort. Mai n’he vist un. Cinc segons. Tot desapareix. Ni rastre.
Mai penses que et puguis trobar en situacions així. Quan ho recordes només són imatges sincopades, que s’uneixen una rere l’altra sense tenir molt de sentit.
“Si em trobés al mig d’un tiroteig segur que em tiraria al terra i no em passaria res”. Quan t’hi trobes per primer cop, fins que t’adones que és una “balacera” (com ho anomenen els panamenys) ja s’han disparat cinc o sis trets.
Si el compte del restaurant hagués estat correcte, qui sap si ens hagués vingut d’aquell minut i, en comptes d’estar a 10 metres, ens haguéssim trobat al mig del tiroteig. Com aquella escena del film sobre Benjamin Button, on explica com atropellen la ballarina... Tot és qüestió de segons i de les accions que facis: i si no hagués anat al lavabo? Un minut més i qui sap! Pim, pam, pum, ja no hi ets.
El pitjor dels tiroteigs, normalment entre “pandilles” o entre narcotraficants, són les bales perdudes. A Panamà, un nen d’un barri marginal, de cinc anys, que jugava tranquil·lament a la terrassa de casa seva el va saludar una bala perduda, que va acabar amb el seu joc i la seva vida. Innocents, homes, dones, joves, nens i nenes que el destí, si és que és així de cruel, no els hi va donar ni un minut ni un gest més que canviés el seu rumb i n’evités la mort.
Panamà, una macabra ruleta russa.
Dedicat a tots ells.
No hay comentarios:
Publicar un comentario