Taxis grocs, semàfors verds

- Es usted residente?

- Sí

- En qué trabaja?

- Soy periodista

- Cuánto tiempo lleva en Panamá?

- Casi un año y medio

Em posa el segell d’entrada al país i passo a buscar la maleta. Penso en quants cops he entrat per aquest aeroport, he dit que sóc resident, he recollit la maleta, he passat per la duana i he sortit a olorar la pinya amb curri, mostra inconfusible que he arribat, aquest cop pels meus últims dos mesos.

Aquesta vegada, per això, és diferent. Estic nerviosa. Dins la maleta hi porto pernil, xoriço, formatge i catànies, "contrabandismus comunus". De fet, ja he passat el pitjor: la duana nord-americana. Gràcies a un dominicà que no em parava de preguntar “si viajaba sola” i “sí había oído ya los monitos de Panamá”, ni es van fixar amb la meva maleta.

Em sento com si el meu delicte saltés a la vista, com si fos un pirata i en comptes d’una cama tingués una pota de pernil (de pota negra, això sí). No em puc imaginar com es deuen posar de nerviosas “las mulas”, les persones que trafiquen droga a canvi d’una vida millor... A Panamà, i segur que a molts altres països, han augmentat molt els casos de gent amb pocs recursos que intenta provar sort sense saber que la presó del paradís caribeny és pitjor que qualsevol dels seus malsons.

Converses per estar a la moda

Clar que amb la bogeria que hi ha avui en dia per la crisis econòmica, també em creuria si em diguessin que la recessió ha fet augmentar els casos de càncer. Actualment no hi ha res que quedi exempt: tot provoca o redueix el càncer, tot ha empitjorat o millorat amb la crisis econòmica. El Sida i les dificultats que tenien els països abans de la crisi ja han passat de moda.

Ah, i per cert, me n’oblidava. No sé si fins ara algú s’havia adonat que les típiques converses sobre el temps a l’ascensor, perfectament preestablertes i còmodes, estan mutant... Ja no és suficient parlar de la pluja, el calor que fa, ara hem de nombrar dues paraules per estar al dia: “canvi climàtic”. Exemple, si abans dèiem: “caram, quin sol que fa avui, sembla estiu”. Ara hem de dir: “quin sol més insuportable, com es nota el canvi climàtic, fa uns anys en un dia com avui encara aniria amb l’anorac”.

Clar que no puc ser en cap cas objectiva respecte a això. Després de veure el penós espectacle de Al Gore a Panamà, repetint el discurs de fa 10 anys, impedint qualsevol tipus d’enregistrament per part dels mitjans i amb les adulacions semi-religoses per part del públic, només els hi faltava per dir: “Oh yes my lord, el cambio climático está contigo”!

Passo la duana, sóc feliç. El repte de traficar el pernil m’allunya de l’esquizofrènia dels aeroports, el menjar en embut dels avions i de la bipolaritat de les meves dues vides.

Al sortir, els taxistes “oficials” de l’aeroport s’ofereixen a portar-me per 28 dòlars! No m’ho puc creure, al més estil català (per no deixar d’autopromocionar l’estereotip) li dic que “cuando yo llegué eran 20 y no llevo ni un año y medio y ya son 28”... Ayala vida! Em contesta que no devien ser els taxis “oficials”, la història de sempre.


La psicologia de la primera arruga

Per fi arribo a casa... Es fa estrany pensar que aquí estic més instal•lada aquí que on ha estat la meva vida durant més de 20 anys. Les meves coses, a la meva manera, sola però forta.

En un país dirigit com un supermercat els canvis més substancials han estat dos: els taxis són grocs i els semàfors verds. Ens pot semblar evident però fins fa res cada taxi era d’un color diferent i els semàfors... Deixem-ho en que no hi havia cap semàfor i ara n’hi ha 10.000 més dels que farien falta. Això sí, creuo amb un orgull indescriptible per la Vía España! Amb un somriure burlesc que se’m dibuixa al pensar: foteu-vos cotxes, ara us heu de parar tant si voleu com si no!

La primera vegada que vaig intentar creuar aquesta Diagonal panamenya tenia 23 anys, ara ja en tinc més de 25. Sento que ja no em puc amagar rere l’escut de... “però si només tinc 23 anys”, ara, com em va dir un company de feina panameny: “tú, tú ya estás pa’ parir”. Efectivament, ja estic per parir, clar que si miro les meves caderes potser estic per parir des dels 16 anys.

No em refereixo a la típica comparació amb les etapes dels nostres pares: “A la teva edat ja tenia dos fills”, sinó als plantejaments del tipus de vida que volem portar, els sacrificis disposats a fer, les ganes de cercar una paraula, que potser fa un temps ens posava la pell de gallina... “es-ta-bi-li-tat”. Clar que això és un fenomen estrany, fora del comú, que no arriba fins passats els 30 no?

El síndrome de l’abella reina

I m’apropo a la trentena i constato amb sorpresa un altre fenomen que fins ara no havia vist i que fa temps que tinc ganes de compartir.

Miro la televisió, reportatge. Una parella: dona espanyola, home panameny. La dona, amb carrera universitària i feina estable al seu país, es muda a Panamà per viure amb l’home dels seus somnis i fa el següent comentari a la càmera: “Aquí tienes otros lujos que en España no te puedes permitir, por ejemplo, que yo pueda quedarme en casa cuidando de los hijos sin tener que ir a trabajar”.

Em vaig quedar estupefacta, més encara al corroborar que no era l’única dona d’entre 30-35 anys que un dels seus somnis és no haver de treballar per quedar-se a casa cuidant els fills i de la llar.

I em sorprèn, no perquè trobi malament que una persona obtingui la seva màxima felicitat així. El que em crida l’atenció és el canvi de discurs, l’efecte pèndul que estem a punt de viure. Després d’anys de reivindicar la igualtat de sexes, el dret de la dona d’incorporar-se a l’esfera pública, l’obligació de l’home d’entrar a la privada i cuidar dels seus fills, què està passant?

Potser hagués estat un discurs més actualitzat si la protagonista del reportatge en qüestió hagués dit: “Aquí tienes otros lujos que en España no te puedes permitir, por ejemplo, vivir con un solo sueldo y que mi marido o yo nos podamos quedar en casa cuidando de nuestros hijos sin tener que ir a trabajar los dos".

Però ni el discurs tenia la perspectiva de gènere. I no és un luxe que hagi vist que ho demanen persones més conservadores o de dretes precisament, sinó dones de qualsevol formació, amb alts ingressos, independents i inclús d’esquerres.

Tot i que em sembla haver inventat la sopa d’all, em poso a investigar una mica i descobreixo que no és un tema nou i que l’escriptora nord-americana Jane Sellman ja ha batejat com “El síndrome de l’abella reina”. Això és el que diu

“Tras un siglo XX en el que las mujeres -y algunos hombres- occidentales han batallado por la igualdad de sexos en todos los ámbitos, en los últimos años están resurgiendo los viejos valores de la maternidad.

La abeja reina rechaza la lucha feminista, ya que no cree que los problemas de la mujer sean culpa de los hombres. Puesto que quien padece este síndrome suele haber alcanzado una buena situación económica y social, adopta el papel de supermadre y acepta el rol tradicional femenino. La entrega a la familia puede llevarle a pensar que el trabajo de su marido es más importante que el suyo. Adiós a la conciliación laboral.

Un rasgo distintivo de la abeja reina es la crítica a cómo las mujeres trabajadoras crían a sus hijos, a los que auguran un futuro de inseguridad e inadaptación. Las nuevas corrientes que abogan por una crianza más cercana a los mamíferos -lactancia natural a demanda, lecho compartido por padres y niños- comparten esta perspectiva.

Las causas del síndrome hay que buscarlas en la decepción de muchas mujeres por unas conquistas sociales que sólo han logrado doblar su trabajo, ya que el hombre no ha compensado en el hogar la incorporación de ella al mercado laboral. Ante esa insatisfacción, la maternidad de toda la vida ha resurgido como alternativa vital”.

Si bé és cert que no s’ha aconseguit la conciliació laboral esperada, ni la majoria d’homes no han duplicat la seva feina, no ens hem de rendir per veritablement aconseguir una situació igualitària, sense deixar de banda la magnífica experiència de veure créixer els fills.

Després d’aquest brainstorming amb idees variades i inconnexes que em ronden pel cap i que havia d’expulsar d’alguna manera, us deixo amb la banda sonora d'aquest any a Panamà: "Panamanian girl", de Ben Kweller.

It's so hard to make this work

I'm the jerk, but i still care

I want you to know that i'm jealous of things that aren't even there

So look at me, Panamanian girl, about to cry

I can tell, what i found

Your eyes are brown

And i don't wanna drown in you

So tell me what is wrong?
It's been so loooooooooooong

I'm the clown when you break down

Panamanian girl

Isla Coiba, la llibertat de les cadenes

Santa Catalina t’espera a set hores de Panamà, després d’una roda petada en un camí on només t’il·luminen les cuques de llum i un intent de multa que acaba en suborn.

Ningú s’aproparia cap aquest poble coster, on els seus habitants s’han acostumat als turistes a cop de naturalesa. I és que a una hora en llanxa es troba l’illa més gran del pacífic centreamericà, “la Isla Coiba”.

Declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la Unesco l’any 2005, el Parc Nacional Coiba forma part del Corredor Marí del Pacífic Oriental, junt amb les illes Galápagos, a Ecuador, Isla Cocos, a Costa Rica, i les illes Malpelo i Gorgona, a Colombia.

A mesura que entres a Coiba, t’adones que ets insignificant... Com si t’empenyessin al mig d’un escenari en el punt més àlgid d’una obra de teatre sense tenir cap paper assignat, no parlar el mateix idioma dels personatges i ni tan sols portar un vestuari que et faci passar desapercebut. Un mer espectador perdut al mig de l’acció.

Al mar, a la densa vegetació, als manglars, als animals... Els hi és igual la teva presència. Ets a casa seva i ni tan sols t’han invitat. Una manada de dofins que voreja l’embarcació, un mar que no és ni cristal·lí, ni transparent, és dens, com el mercuri, on no t’hi pots veure reflectit perquè encara no ha conegut el reflex humà ni ha abraçat la pell de l'home. Un altre mar. 

Les iguanes i els ñeques, uns mamífers rosegadors, caminen per l’illa com gossos sense corretja. I la gran atracció de l’illa, el “Tito”, un cocodril que més aviat sembla una balena i que acut a la platja cada vegada que algú el crida pel seu nom. 

Les més de 1.700 hectàrees de corall del Parc Natural acullen taurons balena, taurons de punta blanca, mantes ralles i fins i tot tortugues gegants. I de juny a novembre tenen un invitat especial, la balena “jorobada” (no m’atreveixo a traduir el nom com balena geperuda perquè crec que amb un cop de cua em faria fora d’aquest text). En la seva ruta per les costes d’Amèrica Central i del Sur, aquest mamífer visita Panamà per reproduir-se i donar a llum.

Tot i que no tenia esperança de veure’n cap, un parell de balenes es van apropar amb les seves cries a l’embarcació (diuen que sovint busquen la interacció amb els humans). Només en veure el llom d’aquests cetacis, les seves aletes i la immensa taca blanca de la panxa que transforma l’aigua en un líquid translúcid ja va ser emocionant. Animals que han sortit de les pel·lícules i dels espectacles del zoo perquè els vegis en directe, tal i com són.

Des de 1919 l’illa Coiba va ser una colònia penal d’extrema seguretat on van arribar a coincidir més de 1.000 presos dels perillosos. A part d’estar encarcerats per les reixes de la cel·la també ho estaven per la incansable naturalesa. Precisament la presó va contribuir a la conservació del parc, ja que ningú s’atrevia a anar-hi. L’any 2004, la presó va tancar i el govern de Panamà va crear mitjançant llei el Parc Nacional Coiba.

Tot i que només fa cinc anys del tancament, les cel·les semblen de la segona guerra mundial. Encara fa més morbosa la visita veure que ningú s’ha molestat a recollir i donar una mínima dignitat als milers d’expedients dels presos que van entrar a l’illa i que segur molts no en van sortir.

A part de les ruïnes de la penal, els expedients i l’armeria plena de cartutxos buits (suposo), encara hi ha dos presos que estan acabant de complir condemna en la verdor de l’illa i que són, sens dubte, els que coneixen millor els seus secrets i racons. 

Si visites l’antiga presó, un home, amable, amb un barret negre, t’atendrà i t’explicarà tots els detalls que vulguis sobre com eren les cel·les, les lluites que hi havia entre els diferents bàndols... Encara que no t’ho digui, saps que ell va dormir un dia sobre un d’aquells llits de pedra. Ara, el que més desitja, és acabar de complir la condemna per ser un dels millors guardes forestals que mai ha tingut l’illa.

La gran quantitat de taurons que viuen en els coralls i que presumeixen davant teu quan fas submarinisme té una explicació. La presó tenia un ramat de vaques les quals mataven amb un tall al coll i abocaven la sang al mar, el que atreia a centenars de taurons que es van acabar trobant a gust en aquelles aigües. 

Les 2.500 vaques que encara existeixen a l’illa és un dels principals problemes que afronta Coiba, ja que estan desforestant mecànicament la zona, el que fa perillar el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Igual de difícil que trobar una guerrilla al mig d’una densa selva, les autoritats estudien com treure aquest ramat que ara és totalment salvatge. Altra vegada, els dos condemnats són els més capacitats per trobar-les perquè les coneixen des de fa temps.

Mentre, els presos esperen que l’illa que un dia els va privar de llibertat, els aculli per sempre i no els hi tregui mai les cadenes. Igual que tots els éssers que l’habiten, desconeixedors que queden pocs llocs així pel món.

PD: 29 d’agost, per tu papa. 

Tremolors nocturns

La meva habilitat per ser sonàmbula ja és internacionalment coneguda. Gira mundial per Europa i Amèrica Llatina! Com el conte del pastor, les ovelles i el llop, he aconseguit no tenir cap tipus de credibilitat mentre dormo.

Sense anar més lluny, el passat divendres vora la una de la matinada vaig començar a sentir com tot el llit i la meva habitació tremolava. Em vaig despertar i vaig alertar els companys de pis del terratrèmol. Però, perquè creure una sonàmbula propensa a les al·lucinacions?

Em vaig adormir, pensant que el meu “problema” havia sobrepassat els límits. Inventar-me terratrèmols... L’endemà, després d'estar fent broma tot el dia sobre la meva activitat nocturna, vaig agafar un diari i vaig veure que a Panamà hi va haver un sisme de 6 graus a l’escala de Richter. La bogeria no havia atrapat els meus llençols. Encara.

Diumenge a la nit. Tranquil·la i relaxada després d’un cap de setmana descobrint illes i crancs gegants (quina agonia caminar tota la vida de costat), m’estiro al llit a llegir. Les 23.00. Tota l’habitació es comença a moure. Ara no estic dormida. Surto cap al menjador i els tremolors paren. Els meus companys no ho han notat, però els veïns sí. Qui ho diria que un terratrèmol et permet conèixer les gales somnolents dels teus desconeguts veïns.

Ens donen quatre indicacions per saber reaccionar davant de les denominades “rèpliques”. Em preparo la clau del darrera del pis a sobre la tauleta de nit. És més fàcil arribar al carrer per aquesta porta. Potser el meu accentuat somnambulisme no és tan negatiu i em permet estar alerta davant de qualsevol estímul extern.

S’esperen més moviments de terra en els pròxims dies, en aquest país on els terratrèmols són uns absoluts desconeguts. Per sort i per aquesta vegada el balanç és de zero morts i cap ferit. Se’m torna a passar pel cap la frase que diu que Déu és panameny...

PD: Per sort o per desgràcia, no tots els terratrèmols els provoca la mare naturalesa. N’hi ha d’altres tipus, com els polítics, causats per un president destituït o “depuesto”, com tan agrada dir als mitjans, que es passeja pels diferents països explicant l’experiència de viure “el primer cop d’Estat del segle XXI”. A Panamà, va arribar i va estar dos dies fent un pols amb el president recent investit per robar-li el protagonisme. Tot i que no va fer falta, sabia que ell era la notícia. El seu somriure cínic, el passejar-se per centres comercials per "comprar-se un barret", em fa pensar si realment li importa el que passa al seu país. Tal i com va dir fa uns dies l'editorial del The New York Times és un cop d'Estat "estranyament democràtic".

Un policia corrupte en directe

No són poques les vegades que he sentit parlar de policies corruptes… Tot i així, és difícil concebre-ho venint d’una societat com la nostra. Com que no hi ha res que Panamà no tingui preparat per mi, he pogut conèixer “en viu i en directe” el procediment dels policies per demanar-te la “coima” o suborn a canvi de la “boleta” o multa. Analitzem, tot seguit, els passos:

1. Comets una infracció. Mereixes una multa.

2. El policia et para i et demana la documentació. Tot en ordre. Et diu que has comès una infracció i que et multarà.

3. Tu dius, igual que fem per les nostres terres, que no havies vist el senyal o qualsevol tonteria per l’estil.

4. Per alguna estranya raó el policia et demana que aparquis més endavant, que ell t’indicarà on.

5. Mous el cotxe uns 100 metres. Ell et posa l’excusa que allà on t’ha portat no es mulla i et posarà la multa més còmodament.

6. Et torna a demanar el passaport.

7. Aquí arriba el moment de la veritat! Has tingut tots els 100 metres del canvi de lloc per posar-li un bitllet dins del passaport, que te’l torna a demanar.

8. Incrèdules com som, no li posem cap bitllet dins el passaport.

9. El policia et torna el passaport i et comença a dir frases com: “Claro que a todos nos pasa alguna vez”, “Tiene que ir con más cuidado la próxima vez”. Clars senyals de, t’estic perdonant la vida...

10. Ens pregunta quan de temps portem a Panamà.

11. Responem que poc. (Ejem, ejem, podríem no saber lo de les coimas).

12. Després de la seva dissertació ens dona la mà insistentment.

13. Per desgràcia seva, tampoc hi caiem i no ens preparem cap bitllet per donar-li.

14. El policia es compadeix d’unes pobres incultes, ens perdona la multa i marxa.

Quin ritual! Haig de reconèixer que, tot i que el més fàcil és donar-li un bitllet de 5 o 10 dòlars i que escampi la boira, vaig tenir el sentiment de dir: Que no! Que ens posi la multa! Així mai acabarem amb la corrupció! Indignada totalment. És lícit subornar a un policia per una infracció que has comès i que té tota la legitimitat per castigar? No és lícit però és popular, cultural i endèmic a la societat panamenya.

No m’estranya gens que un dels punts més debatuts de la campanya presidencial fos l’augment salarial dels policies. I després volen que les forces policials lluitin contra la inseguretat i la corrupció... Quanta gent estaria disposada a arriscar la seva vida per 350 dòlars al mes en un país on comprar al supermercat és més car que a Barcelona i l’allotjament està pels núvols? Jo, no. I imagino que si em pogués treure uns diners extres “perdonant la vida” a la gent, potser també ho faria.

Fins on estàs disposat a corrompre't?

La "collidora" de cocodrils

 

No cal ser caçadora per acostar-te a un cocodril. A Panamà en pots tocar un si t’acostes al moment de la “collita” de cocodrils, com ho anomenen els panamenys. Com si es tractés d’agafar una poma d’un arbre, els cocodrils es recullen amb un xarxa que estén, parsimoniosament i caminant pel mig del llac, un home sol amb les seves botes.

Només hi ha dos granges a Panamà que es dediquen a l’activitat de criar cocodrils, sota la supervisió de les autoritats mediambientals.

A la finca on vaig estar, a 30 quilòmetres de la capital, es van recol·lectar 25.000 cocodrils que tenien entre dos anys i mig i tres anys i la seva mida era de 0.90 a 1.20 centímetres d’allargada.

Perquè tan petits, tenint en compte que hi ha cocodrils que viuen fins a 60 anys? Doncs perquè és l’edat en què la seva pell, la part més rentable del seu cos, es torna dura i es pot comercialitzar.

Això sí, les femelles, eren tornades al llac per seguir amb la criança i els mascles eren posats en sacs i aquí sí que, ben lligats.

Tot i que al principi acostar-se a animals així fa molt de respecte, després em recordaven simples gossets inofensius. Sovint, els hi tapaven els ulls i les orelles perquè tanquessin la boca en un acte reflex i així els hi poguessin lligar. Però després de tenir una mica més de confiança, un es va girar cap a mi i amb veu ferotge em va dir que m’apartés... No cal dir que jo i càmera de vídeo vam córrer tocant-nos els peus al cul.

Aquesta granja es compromet a retornar al seu entorn natural el mateix nombre d’exemplars que l’Estat els hi va prestar per la seva primera captura. Afegir també que el cocodril no és a Panamà un animal en perill d’extinció i que en algunes zones fins i tot hi ha superpoblació.

Els preus de la pell crua d’un cocodril oscil·len entre 20 i 70 dòlars. Tot i que em vaig intentar mentalitzar que eren com gallines, em va alegrar saber que vendre les seves pells no era molt rendible i que els propietaris es plantejaven crear un parc natural obert a la gent on es pogués observar la vida quotidiana d’aquests exòtics animals.

La política con música entra!

Demà, 3 de maig del 2009, són les eleccions presidencials de Panamà, que es celebren cada cinc anys.

Quatre mesos de campanya que es podrien definir en eslògans, més eslògans i música, molta música. I un candidat que guanyarà segur les eleccions: Déu nostre senyor. Que ha estat present en cada discurs de campanya i ha estat una eina massa sovint utilitzada pels candidats per justificar-se o criticar-se mútuament.

Programes polítics? No. Contingut? No. Debats a fons? No. Classe política d’altura? No.

Dos partits enfrontats; un populista de dretes, Cambio Democrático (CD) i un populista d’esquerres, el Partido Revolucionario Democrático (PRD).

El candidat de CD es Ricardo Martinelli, un milionari panameny amo d’una de les més grans cadenes de supermercats del país, membre de la junta directiva de la primera cadena de televisió i també propietari d’una sucrera, d’un escorxador i infinitat d’altres empreses. Amb poca experiència política ha aconseguit que, invertint quantitats insospitades en la seva campanya política, els seus eslògans, frases i cançons ressonin pel cap de tots els panamenys (fins i tot dins del cap dels que no el votaran). La seva frase principal: El verdadero cambio!



Argument central de la campanya: canviar, no al continuisme d’aquest govern corrupte que “entra limpio y sale millonario”. Propostes? Poques i no gaire clares. En educació escasses i en cultura nul·les. Això sí, una de les cançons més escoltades durant el Carnaval va ser “los locos somos más”, després de ser acusat per l’oposició de bipolar i respondre a l'acusació en una entrevista amb aquesta mateixa frase, que després s'ha fet popular.

En la història de Panamà, que ara celebrarà les seves quartes eleccions democràtiques, no ha repetit mai un partit en dos comicis seguits. Les enquestes el donen com a guanyador amb més d’un 50%. Canvi? Sí. Per afavorir els interessos empresarials? M’atreveixo a dir que també. Un altre problema, el partit és ell. 

La candidata del PRD és Balbina Herrera, una dona nascuda en un dels barris que són ara considerats zona roja i que, sense molts recursos, va aconseguir ser enginyera agrònoma i ser una de les fundadores perredistes. El seus eslògans de campanya: “Balbina de corazón” i “Un gobierno para la gente”. Cançó: “Cuando el PRD Gobierna a la gente le va mejor”. S’han de tenir clars aquests dos elements per entendre la campanya, que no ha sobrepassat el nivell musical i d’idees superficials i buides. Que el poble necessita recursos per donar una bona educació als seus fills: Donarem moltes beques! Com? Quan? Dins de quin programa educatiu? N/S, N/C

El discurs d’Herrera s'ha basat en apel·lar les emocions del poble, recordant-li constantment que ella prové de les classes baixes, com ells. El somni americà complert en una panamenya que ara fa política. Alcaldessa, primera presidenta de l’Assemblea Nacional i ministra d’habitatge té un currículum polític remarcable però un passat que ha sortit a la llum massa sovint. Va anar en contra de la invasió d’Estats Units el 20 de desembre de 1989 per enderrocar el règim militarista. Diuen que va ser una de les que més va recolzar el govern militar del dictador Manuel Antonio Noriega, ara mateix empresonat a Miami.

Quan va guanyar les eleccions primàries del seu partit, que gaudeix d’una estructura, enquestes publicades a la premsa afirmaven que més del 50% dels panamenys tenien por que tornés el militarisme si ella guanyava les eleccions. Un altre dels seus problemes, és que s’han sentit veus que afirmaven que ha rebut fons del veí Hugo Chávez. Ella ho ha negat en tot moment.

Entre els dos candidats, el que més els diferencia, ja que ideològicament són difícilment definibles els dos, és la solució respecte el transport públic: un vol construir un metro (CD) i l’altre un tramvia (PRD).

Després hi ha un tercer candidat, Guillermo Endara Galimany (de mare catalana), que va ser president de Panamà del 1989 al 1994 quan els nord-americans van entrar al país i li van atorgar el poder que li va ser negat pels partidaris de Noriega, després de guanyar les eleccions democràticament. Un home amb molta història, empresonat, exiliat però que ja sabia des d'un principi que aquestes eleccions no eren les seves. Per això ha passat totalment desapercebut i ha evitat presentar cap programa ni participar en debats ni excessives entrevistes televisives.

Els altres partits ara estan diluïts en les grans aliances que han conformat al voltant del CD i el PRD. El transfuguisme, això sí, d’allò més acceptat.

La premsa ha intentat, en general, enfonsar el govern actual del PRD i ha volgut treure tots els draps bruts possibles de la candidata oficialista. Això és tradició també, segons les meves fonts... I també a causa de les grans “inversions” que ha fet CD en els diferents mitjans (diuen).

El primer cop a la història que no es firma el pacte ètic electoral. Això ha permès que tant les cunyes publicitàries com els anuncis tinguin un component d’agressivitat molt alt. I nosaltres que ens sorpreníem amb el : “Si tu vas ellos vuelven”, light, molt light.

No sé si és pels cercles pels quals em moc. Però sincerament crec que l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc guanyaran molt de terreny en un país on es caracteritza per l'alta participació. Gent molt decebuda amb la classe política actual que no votarà o que es decantarà pel candidat que sigui el menys perjudicial.

Demà s’espera una clara victòria de Martinelli. En principi no hi ha d’haver incidents. Si pel que fos guanyés la Balbina, jo crec que sí que podria haver-hi problemes i acusacions de frau.

Els tancaments de campanya igual que el final d’una gira musical. El discurs de Martinelli va ser un seguit d’eslògans posats un rere l’altre. Frases simples sense relació entre elles. La cara de satisfacció que feia quan ell deia la primera part de la frase i el seguidors en deien la resta. Fins i tot jo hagués pogut contestar! Molts periodistes coincidien que el discurs de tancament de Balbina va ser un dels millors de la campanya, ampliant els 7 minuts de Martinelli fins a quasi mitja hora. El que també em va sobtar del tancament de Martinelli, l’únic al qual vaig poder assistir, va ser que tot el menjar i el beure era gratuït. Hauríeu d’haver vist les cues de gent humil per aconseguir una beguda...

L’únic que tinc ganes de fer és gaudir d’aquesta jornada electoral, en la que s’escull el president, vicepresident, diputats, alcaldes i representants dels corregiments.

Per un dia Panamà sortirà a les notícies de nivell internacional. Esperem que en aquests cinc anys aquest país, que és el tercer món camuflat de primer món, evolucioni una mica. Desgraciadament ho dubto.

PD: Se m’oblidava! Des d’ahir divendres a les 12 de la nit a Panamà hi ha llei seca. Ningú pot vendre ni consumir alcohol (excepte turistes en els hotels). Sé que per a molts catalans i espanyols ha estat dur veure el partit Madrid-Barça sense una cerveseta. Però, com sempre, feta la llei, feta la trampa.

Balacera en Balboa

Restaurant. Dinar. Compte. Revisar. Malament, altre cop.

Carrer. Calor. Creuar l’avinguda Balboa (sense semàfor). Soroll. Coets? No. Gent que corre. Corre tu també. Amaga’t. Un tiroteig. Dispars creuats a 10 metres. Bales que surten des d’un cotxe i una samarreta vermella que respon des de la vorera. Un policia, s’amaga més que tu. Gent que riu. Confusió. És una pel·lícula? No, el resultat ha de ser un mort. Mai n’he vist un. Cinc segons. Tot desapareix. Ni rastre.

Mai penses que et puguis trobar en situacions així. Quan ho recordes només són imatges sincopades, que s’uneixen una rere l’altra sense tenir molt de sentit.

“Si em trobés al mig d’un tiroteig segur que em tiraria al terra i no em passaria res”. Quan t’hi trobes per primer cop, fins que t’adones que és una “balacera” (com ho anomenen els panamenys) ja s’han disparat cinc o sis trets.

Si el compte del restaurant hagués estat correcte, qui sap si ens hagués vingut d’aquell minut i, en comptes d’estar a 10 metres, ens haguéssim trobat al mig del tiroteig. Com aquella escena del film sobre Benjamin Button, on explica com atropellen la ballarina... Tot és qüestió de segons i de les accions que facis: i si no hagués anat al lavabo? Un minut més i qui sap! Pim, pam, pum, ja no hi ets.

El pitjor dels tiroteigs, normalment entre “pandilles” o entre narcotraficants, són les bales perdudes. A Panamà, un nen d’un barri marginal, de cinc anys, que jugava tranquil·lament a la terrassa de casa seva el va saludar una bala perduda, que va acabar amb el seu joc i la seva vida. Innocents, homes, dones, joves, nens i nenes que el destí, si és que és així de cruel, no els hi va donar ni un minut ni un gest més que canviés el seu rumb i n’evités la mort.

Panamà, una macabra ruleta russa.

Dedicat a tots ells.

Oda a la fruita

Una bossa lligada a la porta de casa meva amb una nota que hi diu: EVA. L’agafo i la porto a la cuina.

Tres peces verdes i dures. Desconfio, però la curiositat pot més i en trio una i li canvio el color. A mesura que la pelo, un taronja escandalós li surt de sota la pell.

M’apropo a l’aigüera. Sé que regalimarà... Abans que em rellisqui dels dits li clavo una queixalada a traïció. Per uns instants, deixo de sentir els ocells de l’arbre que dóna a la finestra de la cuina i que en somnis disparo amb un tira-xines perquè callin per sempre. Per uns segons, ni el trànsit ni les pitades ni l’home que passa pel carrer cridant: Boyos, boyos, calentitos existeixen.

Et compadeixo... Ningú hauria d’haver deixat que una botiga de roba es digués com tu... Sublim!

És el millor mango que he menjat mai. Prové de l’arbre de davant de casa meva, on també hi viuen ocells, i és un regal del veí de davant!

Deixar perdre la fruita panamenya és com visitar el país i no veure el Canal. Encara tinc moltes assignatures pendents: la guanábana, el marañón...

Sense adonar-me’n, arriba l’última queixalada. En vull més...

Els fils del mango em queden entre les dents. Tot té un preu a pagar a la vida (suposo)