De “raspados” i entrevistes radiofòniques

 
Concert de Chucho Valdés

Dutxar-me amb aigua tèbia, utilitzar la paraula “tranque” en comptes de “embotellamiento”, saber quants dòlars m’han de cobrar els taxistes (que realment són els que controlen aquest país...) Signes d’adaptació suposo!

Pel que fa la meva vida laboral, l’estrena com a periodista panamenya va ser en un concert de Chucho Valdés al teatre Atlapa de Panamà, dins del Panama Jazz Festival, un dels esdeveniments més importants del país. Aquella nit es va reunir tota la classe alta de la ciutat per veure aquest màgic cubà del piano. L’entrada era prohibitiva per la resta de la població i l’alt standing es feia evident quan a l’entrar et donaven Haagen-Dazs com qui ofereix pipes.

El contacte amb altres periodistes va ser d’allò més proper i informal. No em paraven de donar targetes, números de telèfon i, fins i tot, era tal l’expectació que aixecava la nova criatura d’Acan-Efe (Agencia Centro Americana de Noticias, com s’anomena el servei de notícies d’Efe a Centre Amèrica) que em van entrevistar per la ràdio nacional de Panamà.

Li vaig demanar al periodista que em digués què em preguntaria i em va contestar que em demanaria com es fa una paella o un gaspatxo... Maledicció! Arròs per la paella i tomàquet pel gaspatxo? No puc dir res més! Això sí que és una corresponsal. Finalment em va preguntar què em semblava el Panama Jazz Festival (ho heu de pronunciar amb accent anglès sinó no val) i vaig respondre amb una frase diplomàtica-efusiva de les meves.

Però tots els panamenys i panamenyes van poder gaudir l’últim dia del festival i a la Plaça de la Catedral de Chucho Valdés. Concert que va fer amb la seva germana, la cantant Mayra Caridad Valdés (una barreja de Whoopie Goldberg y Chiquito de la Calzada, com algú amb molta gràcia va descriure i que va ser, per mi, una de les millors parts del concert). No era un concert a peu dret dels habituals, el públic portava cadires, hamaques, neveres... Un picnic multitudinari al barri antic de la ciutat. La zona, una de les més cares de Panamà però també de les més oblidades, té unes vistes impressionants del skyline que inunda l’altre punta de la badia. Edificis monstruosos que contrasten amb els quadres que omplen gent humil que viu en cases que no han caigut perquè ves a saber qui no ha volgut encara.

 
L’home que raspa

Per inaugurar la meva primera visita al barri antic vaig comprar un “raspado”, un gelat típic d’aquí que neix de rascar una pedra immensa de gel i de tirar-li per sobre suc de passion fruit, lemon, peach, strawberry, ho poso en anglès perquè el venedor, tot i parlar-nos en un panameny perfecte i veure que érem espanyols, el nom dels sucs ens els deia en anglès. Curiós. Després de superar amb èxit el risc de cagarel·la del “raspado”, haig de dir que té un gust molt refrescant i a experimentar.

PD: Què fa el Tomàs Molina de Polònia? Molt booonaaaa niiiiiiiiiiit. Com el trobo a faltar..