martes, abril 17, 2007

La ville en rose!!

Amb la Marsida (al davant) i amb la Monika i l'Andi darrera


A la plaça del Capitol de Toulouse


Intentant fer alguna foto que sigui més artística de lo normal...

Fa dos caps de setmana vam estar a Toulouse, coneguda també com “la ciutat de color rosa”, pel color dels edificis i de molts dels seus carrers. La veritat és que val la pena visitar-la! Recorda una mica Bordeaux: hi ha la Garonne, un centre petit i una perifèria molt gran, moltes esglésies però més festa que a Bordeaux, això sí! Que els pubs estiguin oberts fins les 5 o les 6 al centre de la ciutat és tot un privilegi!!

El que vam comprovar és que les bordelaises et les toulousains no es poden veure gaire els uns els altres! Com Madrid i Barcelona suposo... Això que diguéssim que érem de Bordeus... Estrany, em sentia molt orgullosa de la meva nova ciutat. Ja he adquirit una nova nacionalitat Bordelesa potser?

L’únic inconvenient de tot el viatge és que em vaig quedar afònica només arribar i clar, les bromes de tot el viatge eren del tipus: “Eva, canta amb nosaltres!!”, “Com és que estàs tan callada, que t’has enfadat?”, “Que tranquil que s’està sense la veu de l’Eva”... Molts simpàtics els meus amics com podeu comprovar! Tot i així, una experiència estar sense veu perquè m’he adonat que normalment no callo ni sota l’aigua...
Per aquí tot bé! Acabant els últims treballs, acostumant-nos a la calor i dient dient adéu cada cap de setmana a algú: “es el principio del inicio del fin”...
À +!

jueves, marzo 15, 2007

Sis mesos? Qui ho diria... Almenys jo no!







Com passa el temps! Últimament només em repeteixo aquesta frase... Semblo una vella, no sé què faré quan sigui més gran!! Però és que sóc del tot inconscient que ja porto mig any aquí. L'única cosa que fa adonar-me'n és la fira que posen a la plaça de Quinconces. Les atraccions, els xurros, les barbes à papa només venen dos cops l'any. La fira hi era al setembre quan vaig arribar i hi torna a ser ara...

Crec que jo i aquesta plaça hem establert una relació amor-odi... Odi perquè l'haig de travessar cada dia de 4 a 8 cops i amor perquè quan menys t'ho esperes, i en un tres i no res, canvia de fisonomia totalment. Des de que hi sóc hi he vist: una fira d’antiguitats, un mercat d’embotits, un plató de televisió, un circ, res...En general per aquí tot bé! Intentant posar-me una mica les piles amb els treballs que haig de fer... Aquí el curs s'acaba el 13 d'abril (tot i que tenim més temps per donar els treballs)... I després diuen que els espanyols som uns "vagus", mare de déu! Ells sí que viuen bé!! Pels altres aspectes, vida sana: anar a classe, quedar avec les amis, anar al gimnàs, a dansa, mirar per la tele l'horrible doblatge de House en francès... Vaja, com sempre!!
L'única diferència és que HA SORTIT EL SOL!! A mi ja m'està bé el mal temps! Arriba un moment que es troba a faltar la pluja per terres catalanes! Aquí no és que plogui molt però ara feia dies que no sortia el “lorenzo”. Però quan apareix és impressionant! Sembla que tota la gent surti de cop al carrer: les terrasses s’inunden, tots els universitaris estan a la gespa.. Quina vida que agafa la ciutat. És tot molt més alegre. Tot i que els que estem aquí d’Erasmus acostumats al sol ens fa molta gràcia perquè pels francesos és realment un bé molt apreciat i a vegades nosaltres no li donem prou importància.

A la sortida del sol només hi veig dos inconvenients. Per una banda dins el tram “huele que alimenta”. Els francesos no saben que quan comença a fer calor s’han de treure alguna capa? No es pot anar amb bufanda i barret quan fa calor!! I per l’altra la gent treu a passejar més els gossos i si Burdeus ja estava ple de caquetes, ara encara ho està més. L’Ajuntament podria oferir cursos als estrangers per aprendre anar al carrer sense trepitjar res inesperat. Com que aquí no hi ha multes si no es recull...

I d’aquí ve la foto que he posat al principi! “A year in the merde” de Stephen Clarke. El llibre me’l van regalar i és la història del mateix autor anglès quan va anar a viure a París. Es diu un any dins la merda precisament per totes les coses indesitjables que hi ha al terra de París i perquè el pobre no aconseguia que cap dia “la sort” no l’acompanyés... També he rigut molt perquè hi ha moltes coses que com a estranger en terres franceses has viscut. Per exemple, explica les peripècies per aconseguir un contracte de lloguer. L’autor diu: “Només faltava que l’agència em demanés el certificat de casament de tots els meus hàmsters des de l’any 1995 impresos en paper de pergamí medieval”. Quina gràcia!

Ara estic llegint bastant en francès. Amb la visita de l’Eva vam anar a moltes botigues de segona mà de llibres on pots trobar tot el que busques i més. Molt contenta d’haver descobert Marguerite Duras i Agota Kristof...

I suposo que també arriben a Catalunya les notícies relatives a les eleccions presidencials d’aquí a França. La veritat és que el panorama no és molt més tranquil·litzador que el d’Espanya...

- El Sarko que no se li acut res més que dir que farà un Ministeri de la Identitat Nacional (per poder-se guanyar els vots d’extrema dreta veient que amb els de l’esquerra no hi té res a fer...)

- La Sego que sembla una titella que li vagin articulant per darrera tot el que ha de dir i que es veu perjudicada pels mals rollos que hi ha dins el mateix partit.

- El Le Pen que com diuen aquí C’est pas la peine... (No val la pena) que tots els problemes que té França, i per tant els seus arguments, giren al voltant del problema de la immigració.

- I l’últim incorporat a la campanya! Bayrou de l’UDF, partit de centre que està trepitjant els talons a la Sego i quasi el Sarko. Cada vegada li són més favorables els percentatges d’intenció de vot... Per molts francesos l’únic candidat capaç de deixar de costat la típica batalla entre esquerra i dreta i tenir un programa de veritat.

Ai no sé, no sé! Quins nervis!! A qui votaré? Com em sentin el Sarko i el Le Pen dient això em fan fora del país! Una estrangera pensant a veure qui votarà... jejeje

Després d’aquesta parrafada m’acomiado!
Chao et gros bisous!

Segona trobada a Burdeus!








Tot i que al principi no ho veia gaire clar...














Al final s'ha decidit!! jeje






Ara fa deu mesos de la telecogresca... Un estiu, una trobada a Burdeus, un Nadal a Barcelona, una segona retrobada a Burdeus!! Ja et coneixes la meva ciutat tan bé com jo... A veure si ara t'hauré de dir Jordi-François... Gràcies per venir i per moltes altres coses! Au prochain rencontre! jtta!

Mes de febrer!!


Tot i que mica "agetreado", serà un mes que recordaré sempre. El primer aniversari passat lluny de la meva gent, però que a la vegada els he sentit més propers que mai... Hauré de marxar cada vegada que em faci un any més vella? ;)

la foto de dalt és el regal que les meves nenes m'han enviat pel meu aniversari! Totes amb els dos aneguets i amb una frase especial de cada una! Ara ja esteu a la paret de la meva habitació! Igualment, no us oblido! Gràcies per pensar en mi!

A la foto amb la Gemmeta abans de sortir! Ai que guapetonaaaaasss!! Gràcies guapi per venir a visitar-me i estar aquí pel meu aniversari!
A part d'això! Moltíssimes sorpreses més! Un regal de la Lynn amagat per casa, un regal dels papes que no podria obrir fins el dia indicat, una pàgina web dedicada amb un ninotet molt macu que parla i em fa tres regals, una llum de vaca per l'habitació, tres llibres, una flor, un mocador londinenc pel coll, una targeta amb dos patitos de la Mar, l'agenda escrita de la Gemma, un happy birthday multicultural, molts missatges, trucades i una visita molt especial:
Diumenge dia 11 al matí, després d'haver celebrat i ben celebrat el meu aniversari algú va trucar a la porta de dalt de casa meva... Era estrany perquè normalment la gent truca al timbre de baix... Jo li dic a la Gemma:
- Gemma tinc por... És molt estrany que truquin directament a la porta...
La Gemma em respon que pregunti a veure qui és... Jo li faig cas i dic:
- Oui???
Però ningú respon... Encara més raó per no obrir!! Finalment un fil de veu de noia em diu:
- Oui...
Al ser una noia i davant la curiositat em decideixo a obrir i era la Marta Luque!!! No m'ho podia creure! Quina il·lusió!!! Tot i que només vam poder estar un dia juntes va ser un dels regals més bonics que vaig rebre. Gràcies xuli!! Un altre aniversari juntes... i espero que molts més encara! Que te vaya bonito mi amor!

Ara, fa sis mesos!

Le baiser. Robert Doisneau.

Paris je t'aime! Una de les coses que he fet aquest mes de febrer és anar a París! Amb la Vanessa, el Roger i la Sophie!


Em sembla que de tant de trepitjar el punt zero de davant de la Notre-Dame hi hauré de tornar cada any! Però és igual, a la ville de l'amour sempre hi ha coses a descobrir: Le Marais, l'exposició de Robert Doisneau a l'Hôtel de ville... A dalt una de les fotos que ha fet més famós al fotògraf i a baix una foto de Roger Granel anomenada Eva Eiffel.

martes, enero 23, 2007

DEUXIÈME TOUR!!


“Ja sóc aquí”, com va dir en Tarradelles i com ha dit ma mare en el primer email que m’ha enviat en la nova etapa. Després de tots els comiats, alguns més difícils que d’altres, i de dormir 10 hores en el seient dels bus per “gent en miniatura”, vaig arribar a la meva segona ciutat. Quan vaig aterrar, el meu estat d’ànim era igual que el cel Bordelenc: no es veia el sol per enlloc ni tampoc la intenció de ploure. Estava tant desubicada que després que un noi em salvés de ser esclafada per les portes del tramvia, li vaig dir tota convençuda: Osti! Moltes gràcies!

Les classes han començat. A poc a poc, al seu ritme... Dues assignatures aquesta setmana i dues més la setmana que ve (si tinc sort!). Ara és quan t’adones de la diferència amb el primer semestre: ara ja saps on són totes les aules, quins són els teus drets com Erasmus per tal que et facin fer un treball i no un examen, fins a quina hora pots apurar per agafar l’últim tram per arribar a classe... Els Erasmus que han arribat ara, (ja se sap, som Erasmus abans que persones), estan molt i molt perduts. No han tingut ni tan sols la setmana d’acollida per anar-se habituant. Les classes han començat i ells ni idea d’on anar. He pensat que seria un bon negoci “L’intercanvi d’Erasmus vell a Erasmus nou”. Cobrar deu euros per sessió i ensenyar a:

- Com obtenir un compte corrent a un banc sense tenir el contracte de lloguer del pis (obligatori) en menys d’una setmana.
- Com aconseguir pagar amb un txec a l’agència immobiliària quan no tens ni txecs ni compte corrent.
- Com fer cara de pena i dir Je suis Erasmus per aconseguir el que tu vols. És magnífic com després de cinc mesos es pot fer servir el mateix argument per “estovar” a la gent (pobre jove estranger...). Si aquí a França es fa servir tan sovint la frase “Nosaltres els francesos...”, perquè no utilitzar “Nosaltres els Erasmus”?
- Com no desesperar-te quan t’han dit mínim 20 vegades al dia Excuse-moi, desolée, pardon al tramvia per tan sols haver-te rosat amb el fil que penjava de la màniga dreta de l’abric.
No ho sé, potser em faria d’or... ;)

Però igual que el temps a Burdeus, que quan menys t’ho esperes cau la pluja empipadora que t’embruta les ulleres o surt un sol d’estiu, el meu estat d’ànim també ha canviat i començo a ubicar-me una altra vegada.

Gafisme constatat

Ahir vaig tornar a comprovar el meu “gafisme”. Vaig rebre una trucada d’una senyora fa uns quants dies dient que era la meva nova consellera de l’agència immobiliària i que a veure si podíem fer un rendez-vous per tal que ella es presentés. Quan vaig arribar a l’agència em van dir que jo tenia la “consellera” de sempre. Segurament no vaig entendre bé la trucada i devia ser del banc. Quan vaig sortir de l’agència em vaig començar a dir a mi mateixa: Ja em diràs tu perquè he hagut de sortir de caseta amb lo bé que s’hi estava! A més, plou i no porto paraigües!

Però a la vegada em vaig dir aquelles típiques frases de “no hay mal que por bien no venga” o “tot passa per alguna cosa...”. Just després que aquesta frase sonés al meu cap, una noia amb una bicicleta va caure al meu costat i va quedar paralitzada enmig de les vies del tramvia. Tot seguit va començar a emetre un estrany so: aing, aing, aing... Jo m’hi vaig apropar i la pobre noia estava completament entortolligada amb la bicicleta. Un noi es va acostar per veure si la podíem treure abans que fos aixafada pel tramvia, però no hi havia manera! La noia estava cap per avall i una gran caputxa d’esquimal li tapava la cara. El noi francès li va començar a preguntar si estava bé, però al veure que no contestava li va preguntar d’on era i que si entenia l’anglès. Jo només en sentir el so “aing, aing” ja vaig saber que es tractava d’una japonesa. No és per ser dolenta, però aquest so juntament amb el “mmmm, mmmm” és el que més pot definir els japonesos. Finalment vam aconseguir treure-la d’allà i apartar la bici abans que arribés el tram. Resulta que la noia era japonesa però parlava francès (difícil de saber si només emetia aquell so...).

Després d’això i en veure que la “noia aing” estava bé, em vaig escapolir entremig d’altra gent que anava arribant per veure si necessitàvem ajuda. Havia de sortir al carrer per ser la salvadora d’aquella japonesa a punt de ser aixafada pel tramvia?

Trencar estereotips

Suposo que els intercanvis culturals no només serveixen per adonar-te que el que fas al teu país no té perquè ser el més normal... Per exemple, pots semblar un extraterrestre si dius que et vols anar a pesar a una farmàcia o si talles la pizza amb tisores!! Els intercanvis també serveixen per descobrir els clixés i tòpics que hi ha sobre cada cultura. Sopant amb una alemanya i una polonesa vam estar parlant d’això. Espanya és sens dubte la Fiesta i la Siesta; gent que no treballa gaire, que sempre està de festa i que és molt oberta. Clar que no puc demanar quins són els estereotips sobre Catalunya perquè, vulguem o no, anem dins el mateix sac pels altres països d’Europa. Almenys l’estereotip de “Catalans tacanyus” no surt de la Península Ibèrica.

Per mi va ser difícil d’explicar l’estereotip que hi ha sobre els polonesos perquè no crec que n’hi hagi cap de molt concret. Potser que són molt catòlics i que no han arribat al nivell de “desenvolupament” d’altres països d’Europa. Però encara va ser més difícil intentar fer entendre a la Mònica perquè als catalans ens diuen Polacs o perquè a Catalunya hi ha un programa de televisió que es diu Polònia i un altre que es diu Barsòvia (amb b alta quin mal als ulls). La Mònica ens va explicar que és increïble el desconeixement que hi ha sobre Polònia arreu d’Europa; quan va arribar a França va anar a fer uns papers a l’Ajuntament de Burdeus i la senyora que la va atendre li va demanar un permís d’estada al país. La Mònica li va respondre que no li feia falta perquè Polònia feia dos anys que formava part de la Unió Europea. La senyora no s’ho acabava de creure...

Pel que fa als alemanys vaig dir que els veiem molt bastos, estrictes i disciplinats. També vaig afegir que quan parlen, ens sembla que sempre estiguin enfadats o que estiguin insultant a algú... Però Marsida l’alemanya em va dir Ich libe dich (T’estimo) amb veu tendra i em vaig adonar que si s’entén el significat de les paraules, tot pot tenir un so més bonic.

Finalment vam concloure les tres que pertany a les nostres generacions, Erasmus o viatgeres, entrar en contacte directe amb les diferents cultures i societats per tal de trencar aquestes barreres que s’han creat al llarg dels anys i que en casos extrems d’ignorància podrien desembocar en xenofòbia. Algun avantatge ha de tenir viure cada vegada en un món més globalitzat...

Segueixo sense tenir Internet a casa i suposo que serà difícil que en tingui. Intentaré resumir en algunes imatges el que han estat aquests mesos en què no he escrit. A veure si és veritat el que diuen, si una imatge val més que mil paraules, me n’estalviaré unes quantes.
GROS BISOUS ET À LA PROCHAINE!

lunes, enero 22, 2007

Seguir descobrint Burdeus...

Marché du Colbert. Cada diumenge mercat! Formatges, paella, ostres, musclus, foie gras i el millor de tot: un imitador de l'Elvis Presley que "amenitza la festa"

Visites culturals: La plaça de la borsa. Ara que tinc una guia de Burdeus està bé saber que significa cada cosa


Altres visites! Gràcies guapis!

El viatge a Biarritz, Endaia, Saint Jean de Luz, Bayonne, Espelette..

Amb la Mònica i la Lynn. Moltes hores de viatge i moltes ganes de riure.

Biarritz


Ainhoa

Moltes tonteries fetes: Conneries, Eva’s blague...

Totes les noies al sortir del sopar d’abans de Nadal

1000 PARAULES


El quadre que em va regalar la Lynn abans que marxés i que tinc penjat a l’habitació. Un collage dels millors moments passats! No pot haver-hi millor resum que això!

1000 PARAULES


Durant la meva estada a terres catalanes. Moments molt dolços compartits! ;)

1000 PARAULES

Dues persones que per mi han estat crucials en el primer semestre d’aquest Erasmus i que ja han marxat! El Roger i jo amb els panellets que vam preparar per la Castanyada. Quina gràcia veure gent de tants països diferents menjant panellets! Mmmm, paneletes...

La Lynn i jo al menjador de casa meva amb les boines blanques.