domingo, abril 04, 2010

Taxis grocs, semàfors verds


- Es usted residente?
- Sí
- En qué trabaja?
- Soy periodista
- Cuánto tiempo lleva en Panamá?
- Casi un año y medio

Em posa el segell d’entrada al país i passo a buscar la maleta. Penso en quants cops he entrat per aquest aeroport, he dit que sóc resident, he recollit la maleta, he passat per la duana i he sortit a olorar la pinya amb curri, mostra inconfusible que he arribat, aquest cop pels meus últims dos mesos.

Aquesta vegada, per això, és diferent. Estic nerviosa. Dins la maleta hi porto pernil, xoriço, formatge i catànies, "contrabandismus comunus". De fet, ja he passat el pitjor: la duana nord-americana. Gràcies a un dominicà que no em parava de preguntar “si viajaba sola” i “sí había oído ya los monitos de Panamá”, ni es van fixar amb la meva maleta.

Em sento com si el meu delicte saltés a la vista, com si fos un pirata i en comptes d’una cama tingués una pota de pernil (de pota negra, això sí). No em puc imaginar com es deuen posar de nerviosas “las mulas”, les persones que trafiquen droga a canvi d’una vida millor... A Panamà, i segur que a molts altres països, han augmentat molt els casos de gent amb pocs recursos que intenta provar sort sense saber que la presó del paradís caribeny és pitjor que qualsevol dels seus malsons.


Converses per estar a la moda

Clar que amb la bogeria que hi ha avui en dia per la crisis econòmica, també em creuria si em diguessin que la recessió ha fet augmentar els casos de càncer. Actualment no hi ha res que quedi exempt: tot provoca o redueix el càncer, tot ha empitjorat o millorat amb la crisis econòmica. El Sida i les dificultats que tenien els països abans de la crisi ja han passat de moda.

Ah, i per cert, me n’oblidava. No sé si fins ara algú s’havia adonat que les típiques converses sobre el temps a l’ascensor, perfectament preestablertes i còmodes, estan mutant... Ja no és suficient parlar de la pluja, el calor que fa, ara hem de nombrar dues paraules per estar al dia: “canvi climàtic”. Exemple, si abans dèiem: “caram, quin sol que fa avui, sembla estiu”. Ara hem de dir: “quin sol més insuportable, com es nota el canvi climàtic, fa uns anys en un dia com avui encara aniria amb l’anorac”.

Clar que no puc ser en cap cas objectiva respecte a això. Després de veure el penós espectacle de Al Gore a Panamà, repetint el discurs de fa 10 anys, impedint qualsevol tipus d’enregistrament per part dels mitjans i amb les adulacions semi-religoses per part del públic, només els hi faltava per dir: “Oh yes my lord, el cambio climático está contigo”!

Passo la duana, sóc feliç. El repte de traficar el pernil m’allunya de l’esquizofrènia dels aeroports, el menjar en embut dels avions i de la bipolaritat de les meves dues vides.

Al sortir, els taxistes “oficials” de l’aeroport s’ofereixen a portar-me per 28 dòlars! No m’ho puc creure, al més estil català (per no deixar d’autopromocionar l’estereotip) li dic que “cuando yo llegué eran 20 y no llevo ni un año y medio y ya son 28”... Ayala vida! Em contesta que no devien ser els taxis “oficials”, la història de sempre.


La psicologia de la primera arruga

Per fi arribo a casa... Es fa estrany pensar que aquí estic més instal•lada aquí que on ha estat la meva vida durant més de 20 anys. Les meves coses, a la meva manera, sola però forta.

En un país dirigit com un supermercat els canvis més substancials han estat dos: els taxis són grocs i els semàfors verds. Ens pot semblar evident però fins fa res cada taxi era d’un color diferent i els semàfors... Deixem-ho en que no hi havia cap semàfor i ara n’hi ha 10.000 més dels que farien falta. Això sí, creuo amb un orgull indescriptible per la Vía España! Amb un somriure burlesc que se’m dibuixa al pensar: foteu-vos cotxes, ara us heu de parar tant si voleu com si no!

La primera vegada que vaig intentar creuar aquesta Diagonal panamenya tenia 23 anys, ara ja en tinc més de 25. Sento que ja no em puc amagar rere l’escut de... “però si només tinc 23 anys”, ara, com em va dir un company de feina panameny: “tú, tú ya estás pa’ parir”. Efectivament, ja estic per parir, clar que si miro les meves caderes potser estic per parir des dels 16 anys.

No em refereixo a la típica comparació amb les etapes dels nostres pares: “A la teva edat ja tenia dos fills”, sinó als plantejaments del tipus de vida que volem portar, els sacrificis disposats a fer, les ganes de cercar una paraula, que potser fa un temps ens posava la pell de gallina... “es-ta-bi-li-tat”. Clar que això és un fenomen estrany, fora del comú, que no arriba fins passats els 30 no?


El síndrome de l’abella reina

I m’apropo a la trentena i constato amb sorpresa un altre fenomen que fins ara no havia vist i que fa temps que tinc ganes de compartir.

Miro la televisió, reportatge. Una parella: dona espanyola, home panameny. La dona, amb carrera universitària i feina estable al seu país, es muda a Panamà per viure amb l’home dels seus somnis i fa el següent comentari a la càmera: “Aquí tienes otros lujos que en España no te puedes permitir, por ejemplo, que yo pueda quedarme en casa cuidando de los hijos sin tener que ir a trabajar”.

Em vaig quedar estupefacta, més encara al corroborar que no era l’única dona d’entre 30-35 anys que un dels seus somnis és no haver de treballar per quedar-se a casa cuidant els fills i de la llar.

I em sorprèn, no perquè trobi malament que una persona obtingui la seva màxima felicitat així. El que em crida l’atenció és el canvi de discurs, l’efecte pèndul que estem a punt de viure. Després d’anys de reivindicar la igualtat de sexes, el dret de la dona d’incorporar-se a l’esfera pública, l’obligació de l’home d’entrar a la privada i cuidar dels seus fills, què està passant?

Potser hagués estat un discurs més actualitzat si la protagonista del reportatge en qüestió hagués dit: “Aquí tienes otros lujos que en España no te puedes permitir, por ejemplo, vivir con un solo sueldo y que mi marido o yo nos podamos quedar en casa cuidando de nuestros hijos sin tener que ir a trabajar los dos".

Però ni el discurs tenia la perspectiva de gènere. I no és un luxe que hagi vist que ho demanen persones més conservadores o de dretes precisament, sinó dones de qualsevol formació, amb alts ingressos, independents i inclús d’esquerres.

Tot i que em sembla haver inventat la sopa d’all, em poso a investigar una mica i descobreixo que no és un tema nou i que l’escriptora nord-americana Jane Sellman ja ha batejat com “El síndrome de l’abella reina”. Això és el que diu

“Tras un siglo XX en el que las mujeres -y algunos hombres- occidentales han batallado por la igualdad de sexos en todos los ámbitos, en los últimos años están resurgiendo los viejos valores de la maternidad.

La abeja reina rechaza la lucha feminista, ya que no cree que los problemas de la mujer sean culpa de los hombres. Puesto que quien padece este síndrome suele haber alcanzado una buena situación económica y social, adopta el papel de supermadre y acepta el rol tradicional femenino. La entrega a la familia puede llevarle a pensar que el trabajo de su marido es más importante que el suyo. Adiós a la conciliación laboral.

Un rasgo distintivo de la abeja reina es la crítica a cómo las mujeres trabajadoras crían a sus hijos, a los que auguran un futuro de inseguridad e inadaptación. Las nuevas corrientes que abogan por una crianza más cercana a los mamíferos -lactancia natural a demanda, lecho compartido por padres y niños- comparten esta perspectiva.

Las causas del síndrome hay que buscarlas en la decepción de muchas mujeres por unas conquistas sociales que sólo han logrado doblar su trabajo, ya que el hombre no ha compensado en el hogar la incorporación de ella al mercado laboral. Ante esa insatisfacción, la maternidad de toda la vida ha resurgido como alternativa vital”.

Si bé és cert que no s’ha aconseguit la conciliació laboral esperada, ni la majoria d’homes no han duplicat la seva feina, no ens hem de rendir per veritablement aconseguir una situació igualitària, sense deixar de banda la magnífica experiència de veure créixer els fills.

Després d’aquest brainstorming amb idees variades i inconnexes que em ronden pel cap i que havia d’expulsar d’alguna manera, us deixo amb la banda sonora d'aquest any a Panamà: "Panamanian girl", de Ben Kweller.

It's so hard to make this work
I'm the jerk, but i still care
I want you to know that i'm jealous of things that aren't even there
So look at me, Panamanian girl, about to cry
I can tell, what i found
Your eyes are brown
And i don't wanna drown in you
So tell me what is wrong?
It's been so loooooooooooong

I'm the clown when you break down
Panamanian girl


2 comentarios:

Mar Velasco dijo...

No m'havia plantejat el "Síndrome de la Abeja Reina", però ara em poso a pensar en tota la veritat que hi ha al darrere. On està els límits? Com equilibrar la passió per la feina amb la passió dels fills? No és fàcil, i els dos extrems són negatius."EQUILIBRI", una cosa que hem de tenir en tots els aspectes de la vida (per cert... no m'agrada la cançó! Desafina una miquesta, no?)

xavi dijo...

m'agrada com escrius! quan tingui una estona llegiré la resta de posts. I de pas et deixo el meu bloc!