Demà, 3 de maig del 2009, són les eleccions presidencials de Panamà, que es celebren cada cinc anys.
Quatre mesos de campanya que es podrien definir en eslògans, més eslògans i música, molta música. I un candidat que guanyarà segur les eleccions: Déu nostre senyor. Que ha estat present en cada discurs de campanya i ha estat una eina massa sovint utilitzada pels candidats per justificar-se o criticar-se mútuament.
Programes polítics? No. Contingut? No. Debats a fons? No. Classe política d’altura? No.
Dos partits enfrontats; un populista de dretes, Cambio Democrático (CD) i un populista d’esquerres, el Partido Revolucionario Democrático (PRD).
El candidat de CD es Ricardo Martinelli, un milionari panameny amo d’una de les més grans cadenes de supermercats del país, membre de la junta directiva de la primera cadena de televisió i també propietari d’una sucrera, d’un escorxador i infinitat d’altres empreses. Amb poca experiència política ha aconseguit que, invertint quantitats insospitades en la seva campanya política, els seus eslògans, frases i cançons ressonin pel cap de tots els panamenys (fins i tot dins del cap dels que no el votaran). La seva frase principal: El verdadero cambio!
Argument central de la campanya: canviar, no al continuisme d’aquest govern corrupte que “entra limpio y sale millonario”. Propostes? Poques i no gaire clares. En educació escasses i en cultura nul·les. Això sí, una de les cançons més escoltades durant el Carnaval va ser “los locos somos más”, després de ser acusat per l’oposició de bipolar i respondre a l'acusació en una entrevista amb aquesta mateixa frase, que després s'ha fet popular.
En la història de Panamà, que ara celebrarà les seves quartes eleccions democràtiques, no ha repetit mai un partit en dos comicis seguits. Les enquestes el donen com a guanyador amb més d’un 50%. Canvi? Sí. Per afavorir els interessos empresarials? M’atreveixo a dir que també. Un altre problema, el partit és ell.
La candidata del PRD és Balbina Herrera, una dona nascuda en un dels barris que són ara considerats zona roja i que, sense molts recursos, va aconseguir ser enginyera agrònoma i ser una de les fundadores perredistes. El seus eslògans de campanya: “Balbina de corazón” i “Un gobierno para la gente”. Cançó: “Cuando el PRD Gobierna a la gente le va mejor”. S’han de tenir clars aquests dos elements per entendre la campanya, que no ha sobrepassat el nivell musical i d’idees superficials i buides. Que el poble necessita recursos per donar una bona educació als seus fills: Donarem moltes beques! Com? Quan? Dins de quin programa educatiu? N/S, N/C
El discurs d’Herrera s'ha basat en apel·lar les emocions del poble, recordant-li constantment que ella prové de les classes baixes, com ells. El somni americà complert en una panamenya que ara fa política. Alcaldessa, primera presidenta de l’Assemblea Nacional i ministra d’habitatge té un currículum polític remarcable però un passat que ha sortit a la llum massa sovint. Va anar en contra de la invasió d’Estats Units el 20 de desembre de 1989 per enderrocar el règim militarista. Diuen que va ser una de les que més va recolzar el govern militar del dictador Manuel Antonio Noriega, ara mateix empresonat a Miami.
Quan va guanyar les eleccions primàries del seu partit, que gaudeix d’una estructura, enquestes publicades a la premsa afirmaven que més del 50% dels panamenys tenien por que tornés el militarisme si ella guanyava les eleccions. Un altre dels seus problemes, és que s’han sentit veus que afirmaven que ha rebut fons del veí Hugo Chávez. Ella ho ha negat en tot moment.
Entre els dos candidats, el que més els diferencia, ja que ideològicament són difícilment definibles els dos, és la solució respecte el transport públic: un vol construir un metro (CD) i l’altre un tramvia (PRD).
Després hi ha un tercer candidat, Guillermo Endara Galimany (de mare catalana), que va ser president de Panamà del 1989 al 1994 quan els nord-americans van entrar al país i li van atorgar el poder que li va ser negat pels partidaris de Noriega, després de guanyar les eleccions democràticament. Un home amb molta història, empresonat, exiliat però que ja sabia des d'un principi que aquestes eleccions no eren les seves. Per això ha passat totalment desapercebut i ha evitat presentar cap programa ni participar en debats ni excessives entrevistes televisives.
Els altres partits ara estan diluïts en les grans aliances que han conformat al voltant del CD i el PRD. El transfuguisme, això sí, d’allò més acceptat.
La premsa ha intentat, en general, enfonsar el govern actual del PRD i ha volgut treure tots els draps bruts possibles de la candidata oficialista. Això és tradició també, segons les meves fonts... I també a causa de les grans “inversions” que ha fet CD en els diferents mitjans (diuen).
El primer cop a la història que no es firma el pacte ètic electoral. Això ha permès que tant les cunyes publicitàries com els anuncis tinguin un component d’agressivitat molt alt. I nosaltres que ens sorpreníem amb el : “Si tu vas ellos vuelven”, light, molt light.
No sé si és pels cercles pels quals em moc. Però sincerament crec que l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc guanyaran molt de terreny en un país on es caracteritza per l'alta participació. Gent molt decebuda amb la classe política actual que no votarà o que es decantarà pel candidat que sigui el menys perjudicial.
Demà s’espera una clara victòria de Martinelli. En principi no hi ha d’haver incidents. Si pel que fos guanyés la Balbina, jo crec que sí que podria haver-hi problemes i acusacions de frau.
Els tancaments de campanya igual que el final d’una gira musical. El discurs de Martinelli va ser un seguit d’eslògans posats un rere l’altre. Frases simples sense relació entre elles. La cara de satisfacció que feia quan ell deia la primera part de la frase i el seguidors en deien la resta. Fins i tot jo hagués pogut contestar! Molts periodistes coincidien que el discurs de tancament de Balbina va ser un dels millors de la campanya, ampliant els 7 minuts de Martinelli fins a quasi mitja hora. El que també em va sobtar del tancament de Martinelli, l’únic al qual vaig poder assistir, va ser que tot el menjar i el beure era gratuït. Hauríeu d’haver vist les cues de gent humil per aconseguir una beguda...
L’únic que tinc ganes de fer és gaudir d’aquesta jornada electoral, en la que s’escull el president, vicepresident, diputats, alcaldes i representants dels corregiments.
Per un dia Panamà sortirà a les notícies de nivell internacional. Esperem que en aquests cinc anys aquest país, que és el tercer món camuflat de primer món, evolucioni una mica. Desgraciadament ho dubto.
PD: Se m’oblidava! Des d’ahir divendres a les 12 de la nit a Panamà hi ha llei seca. Ningú pot vendre ni consumir alcohol (excepte turistes en els hotels). Sé que per a molts catalans i espanyols ha estat dur veure el partit Madrid-Barça sense una cerveseta. Però, com sempre, feta la llei, feta la trampa.
