News from Panama City

17 d'abril del 2007. Toulouse. Última entrada al blog.

14 de gener de 2009. Ciudad de Panamá. Eva’s in India is back.

L’única justificació possible a aquesta deixadesa per part meva és que es tracta d’un blog que s’escriu des de l’estranger, quan tot és lluny i pels cinc sentits tot és nou.

El que més em va sobtar a l’arribar va ser el fort olor de la ciutat. Imagineu-vos una barreja de curry amb pinya i coco... Suposo que en certa manera és el contrast de la vida panamenya: el curry és la calor, el tràfic, els immensos centres comercials, les innombrables cadenes de menjar ràpid... mentre que la pinya i el coco són el tresor que té amagat i que espero descobrir aviat.

Els ulls no donen a l’abast amb la quantitat de gent diferent, colors, edificis i botigues, que hi ha pel carrer. A El Cangrejo, el meu barri, res té continuïtat ni lògica. Els carrers no tenen nom, ningú coneix els noms oficials i paraules com la carretera tumba-muertos, la cabeza de einstein i el pasillo de la jirafa són d’allò més comuns a la ciutat.

Però la contaminació acústica sí que se l’haurien de replantejar. No paren de pitar els cotxes! Quin estrés! Avui he pujat a un taxi i li he preguntat perquè ho feien i m’ha dit que per cridar l’atenció a la gent per veure si volen pujar al taxi i perquè el cotxe de davant s’afanyi. Bé, perquè s’afanyi o perquè giri a la dreta o perquè posi el intermitent o perquè s’aparti o perquè potser el color del cotxe està un pèl desfassat... Per tot!! A més, els taxis són compartits i el taxista té la potestat de dir si et vol pujar o no depèn del teu destí!

Si algú vol importar els passos de peatons a Panamà crec que es faria d’or. Literalment t’has de llençar contra els cotxes per poder creuar. El primer dia vaig tardar 10 minuts per atrevir-me a creuar Vía España, avui només han estat 5... Vaig millorant! Segur que un dels carrers de Panamà es el de El peatón suicida!

I juntament amb el soroll dels paletes (és increïble tot el que estan construint per aquí, es nota que encara no els hi ha arribat la crisi) també hi ha els ocellets que canten davant la meva finestra. Són periquitos i n’hi ha de molts colors, és bonic estar a la cuina netejant i veure’ls com es recolzen a la barana de la finestra, però entenc que, després de cert temps d’aguantar-los, et vingui de gust menjar-te’ls a la planxa...

El gust. En dos dies només he tingut oportunitat de provar una vegada el menjar panameny. Arroz con pollo, patacones, ceviche y yuca són els plats més típics. Deixo que els lectors més sibarites ho investiguin o els que ho vulguin provar que s’aventurin a fer una escapada cap aquí.

Després de dos dies d’estar a Panamà, em sembla que el tacte de tot ha de ser humit com les meves mans. La xafogor ho impregna tot.

La fotografia que he posat no està feta per mi. Encara no n’he tirat, m’espero a que els meus sentits es desprenguin de les primeres impressions per poder fer millors fotografies. És Vía España, una espècia d’Avinguda Diagonal que travessa tota la ciutat i que està a dos minuts de casa meva. Si mireu detingudament la fotografia, veureu que hi ha autobusos que semblem els que utilitzen els nens de les pel·lícules nord-americanes per anar a l’escola. Doncs no ho semblen, ho son. Els anomenen Los Diablos Rojos, cada un va pintat al gust del conductor i les curses son constants per arribar a les parades i pujar el major nombre de passatgers possible.

De moment per mi Panamà és trànsit, soroll i molta calor.