Fauna marina i flora terrestre

Vint-i-quatre anys complerts a Panamá, un aniversari passat per aigua o més ben dit, passat sota l’aigua. Del 9 al 15 de febrer curs a Scuba Panamá per treure’m el títol de submarinisme internacional. Vídeo teòric, exercicis pràctics i capbussada a la piscina. Una mica complicat tot plegat, més que submarinistes semblàvem pops amb tants cables penjant. Amb la patositat que em caracteritza vaig aconseguir que la meva companya (s’ha d’anar de dos en dos) exclamés: por favor, que me cambien de compañera! Però al final, vaig demostrar que sabia com donar-li el meu oxigen en cas que li faltés y conduir-la en el cas que se li caiguessin les ulleres. Quin fred a la piscina per això, ja se m’estava oblidant la sensació...

Cap de setmana: classes pràctiques i examen final a Portobelo, localitat a 100 kilòmetres de la capital, a la part de l’atlàntic, descoberta per l’home que aixeca el dit al final de la Rambla el 1502. Durant l’època colonial era el principal port centreamericà dels espanyols. Encara es conserven alguns dels forts que protegien el poble, reconeguts patrimoni de la humanitat per la UNESCO, tot i que van ser atacats i destruïts per pirates al segle XVII. Ara no sembla que els panamenys hi posin gaire entusiasme en mantenir-ho... També és molt conegut el poble pel Cristo Negro, una Moreneta en versió masculina que aixeca passions entre els devots.

La religió és un altre tema a tocar tot i que “ara no toca”, només dir que respiro profundament quan, a la feina, marxo i dic: hasta mañana! Y em responen: Si Dios quiere! I sempre murmuro: pobre d’ell que no vulgui...

La primera immersió va ser complicada per problemes amb l’oïda i potser em va decepcionar una mica. Vaig estar massa atrafegada mantenint la flotabilitat, respirant a poc a poc i buscant la meva companya, que no vaig veure ni un sol peix en tots els 7 metres que vam baixar. L’endemà, ja més tranquil·la i amb les orelles mentalitzades, vaig baixar 18 metres sense adonar-me’n, vorejant una paret de coralls preciosa, on un peix que sembla que portés pestanyes postisses se’m quedava mirant fixament, desafiant. Sensació de zero gravetat, genial.

De nit pel poble, érem els únics blancs: “Panamà profundo”. Bé, m’equivoco. Els altres blancs eren els xinesos de les botigues. Tots els supermercats petits els porten xinesos a Panamà, descendents dels que van arribar per ajudar en la construcció del Canal. A la botiga, una nena de 5 anys amb trenes i margarites al cabell, fent esforços per treure el cap pel taulell i amb un dòlar a la mà crida: Chino, chino, una soda!

Aquest cap de setmana hi he tornat, pel festival de Diablos y Congos de Portobelo, un dels més coneguts del país i que és una mostra del a cultura afro-colonial de Panamá, una paròdia de l’esclavitud d’aquella època. Els congos representen els espanyols esclavistes i els diables als esclaus, que es burlen d’ells. Com a congos hi havia, per exemple, una dona vestida d’Isabel II. Curiós.



M’adono del pes relatiu d’un idioma a l’hora de formar una cultura. Compartint tantes paraules del diccionari i tant allunyats que estem de costums, història, formes de viure, de pensar... Mateixa llengua? Estan aconseguint que ho dubti.

No té res a veure, però ho havia d’explicar (aprofitant la super reflexió sobre les llengües). A Panamà hi ha un poble que es diu Arraiján. Torneu-ho a llegir i poseu una mica d’accent anglès a veure si hi trobeu alguna cosa. Sí, sí A “right hand”! Quan els americans controlaven el Canal, aquest Arraiján era un conjunt de quatre cases que estava sempre a mà dreta des d’on venien els “gringos”.

Això ja no sé si és rumor, però parteixo de la idea que tots els rumors tenen part de veritat: diuen que hi ha panamenys que es diuen “Onedollar” (1 dòlar) i “Usnavi” (USA Navy). El dia que conegui algú que es digui així, avisaré.

Haya la vida! Tinc tantes coses a explicar! He viscut molt en molt poc temps. Un dia es multiplica per tres, el temps passa ràpid.