Crec que algú s’ha enamorat de mi... Es tracta del Chucho, un dragonet que s’ha apoderat d’un armari de la cuina i, que per alguna estranya raó, només apareix quan jo obro l’armari. Els companys de pis creuen que m’ho invento perquè ells no l’han vist mai, que respon a la necessitat de crear-me un amic imaginari. Però resulta que aquí és molt habitual tenir dragons a les cases. Una noia de Saragossa em va confirmar que ella en tenia tres i que eren “molt guays” perquè es menjaven els mosquits! Jo no sé quins mosquits menja dins l’armari, almenys si es mengés els periquitos de la finestra... Bé, perdono la vida als meus estimats ocellets perquè aquest diumenge també van fer festa i em van deixar dormir. Ara per ara he optat per no deixar res dins d’aquell armari i donar per acabat aquest amor insostenible.
Tot i les poques “conferencias de prensa” que he anat a cobrir, no em puc queixar dels contactes que he fet i de la gent que he conegut. En una de les últimes parlava el president de la República de Panamà, Martín Torrijos, sobre el Carnaval de la ciutat, una de les grans celebracions de la ciutat juntament amb el festival de jazz. El que més em va cridar l’atenció va ser que quan va aparèixer el president, després de ser anunciat a plena veu com si es tractés d’un cantant internacional de moda, tothom es va posar de peu per mostrar-li el respecte i els assistents van seure quan el mestre de cerimònies va dir: “pueden sentarse”. Semblava que la continuació lògica a la roda de premsa fos: “estamos aquí reunidos en la misa de hoy para...”
M’ha sobtat també veure com els periodistes que treballen en diaris sensacionalistes, que obren cada dia les portades amb fotografies macabres de persones acabades d’assassinar, no tenen cap problema en qualificar-se de sensacionalistes i d’explicar, amb molt d’humor, com adaptaran el titular de la roda de premsa als seus propòsits.
De moment, el que és la campanya presidencial per a les pròximes eleccions del tres de maig aquí a Panamà està buida de contingut. L’únic tema existent és la seguretat del país, però no s’aprofundeix en mesures concretes. Els panamenys encara esperen que els candidats expliquin què volen fer i detallin el seu programa. La premsa panamenya no para de fer acudits gràfics criticant la falta de propostes i el continuat encreuament de retrets entre candidats.
Ja tinc compte al banc. Això d’estar treballant en una empresa i tenir referències m’ha portat molts menys problemes que a França. Tot i així, un apunt curiós. Quan firmes els documents del banc, la teva signatura ha de ser exactament igual a la del passaport. Quan dic “ex-ac-ta-ment” igual vull dir calcada. Em van tenir 10 minuts practicant en un full perquè la meva rúbrica fos idèntica. Al moment de la veritat, em vaig posar tan nerviosa que la signatura va ocupar quasi un full sencer. Per sort, va haver-hi un segon intent satisfactori.
L’aventura de caminar pels carrers de Panamà segueix “viento en popa”. Crec que conec més gent a Panamà que a Barcelona perquè no hi ha dia que no em pitin 10 taxistes o em saludin amb un “buenos díasss senyoritaa” diferents conciutadans de Panamà. Avui anant amb cotxe i parlant amb una dona sobre el tema he pensat que els panamenys s’adonen de les dificultats dels vianants a la ciutat. Al final he canviat d’idea perquè quan un vianant s’ha disposat a creuar ha afirmat amb contundència “los panameños no saben cruzar las calles”... Però com les creuarem? Que algú m’ho expliqui!
Com un dels meus companys periodistes m’ha dit, en aquest país s’ha de ser optimista per passar-s’ho bé, sent pessimista se’m faria l’any interminable.
Ara que porto quasi 12 dies aquí m'adono que Panamà és Mèxic, és Cuba, és Estats Units, és Índia, és Espanya... i ara és una part molt petita de Vilafranca.
