Un policia corrupte en directe

No són poques les vegades que he sentit parlar de policies corruptes… Tot i així, és difícil concebre-ho venint d’una societat com la nostra. Com que no hi ha res que Panamà no tingui preparat per mi, he pogut conèixer “en viu i en directe” el procediment dels policies per demanar-te la “coima” o suborn a canvi de la “boleta” o multa. Analitzem, tot seguit, els passos:

1. Comets una infracció. Mereixes una multa.

2. El policia et para i et demana la documentació. Tot en ordre. Et diu que has comès una infracció i que et multarà.

3. Tu dius, igual que fem per les nostres terres, que no havies vist el senyal o qualsevol tonteria per l’estil.

4. Per alguna estranya raó el policia et demana que aparquis més endavant, que ell t’indicarà on.

5. Mous el cotxe uns 100 metres. Ell et posa l’excusa que allà on t’ha portat no es mulla i et posarà la multa més còmodament.

6. Et torna a demanar el passaport.

7. Aquí arriba el moment de la veritat! Has tingut tots els 100 metres del canvi de lloc per posar-li un bitllet dins del passaport, que te’l torna a demanar.

8. Incrèdules com som, no li posem cap bitllet dins el passaport.

9. El policia et torna el passaport i et comença a dir frases com: “Claro que a todos nos pasa alguna vez”, “Tiene que ir con más cuidado la próxima vez”. Clars senyals de, t’estic perdonant la vida...

10. Ens pregunta quan de temps portem a Panamà.

11. Responem que poc. (Ejem, ejem, podríem no saber lo de les coimas).

12. Després de la seva dissertació ens dona la mà insistentment.

13. Per desgràcia seva, tampoc hi caiem i no ens preparem cap bitllet per donar-li.

14. El policia es compadeix d’unes pobres incultes, ens perdona la multa i marxa.

Quin ritual! Haig de reconèixer que, tot i que el més fàcil és donar-li un bitllet de 5 o 10 dòlars i que escampi la boira, vaig tenir el sentiment de dir: Que no! Que ens posi la multa! Així mai acabarem amb la corrupció! Indignada totalment. És lícit subornar a un policia per una infracció que has comès i que té tota la legitimitat per castigar? No és lícit però és popular, cultural i endèmic a la societat panamenya.

No m’estranya gens que un dels punts més debatuts de la campanya presidencial fos l’augment salarial dels policies. I després volen que les forces policials lluitin contra la inseguretat i la corrupció... Quanta gent estaria disposada a arriscar la seva vida per 350 dòlars al mes en un país on comprar al supermercat és més car que a Barcelona i l’allotjament està pels núvols? Jo, no. I imagino que si em pogués treure uns diners extres “perdonant la vida” a la gent, potser també ho faria.

Fins on estàs disposat a corrompre't?

La "collidora" de cocodrils

 

No cal ser caçadora per acostar-te a un cocodril. A Panamà en pots tocar un si t’acostes al moment de la “collita” de cocodrils, com ho anomenen els panamenys. Com si es tractés d’agafar una poma d’un arbre, els cocodrils es recullen amb un xarxa que estén, parsimoniosament i caminant pel mig del llac, un home sol amb les seves botes.

Només hi ha dos granges a Panamà que es dediquen a l’activitat de criar cocodrils, sota la supervisió de les autoritats mediambientals.

A la finca on vaig estar, a 30 quilòmetres de la capital, es van recol·lectar 25.000 cocodrils que tenien entre dos anys i mig i tres anys i la seva mida era de 0.90 a 1.20 centímetres d’allargada.

Perquè tan petits, tenint en compte que hi ha cocodrils que viuen fins a 60 anys? Doncs perquè és l’edat en què la seva pell, la part més rentable del seu cos, es torna dura i es pot comercialitzar.

Això sí, les femelles, eren tornades al llac per seguir amb la criança i els mascles eren posats en sacs i aquí sí que, ben lligats.

Tot i que al principi acostar-se a animals així fa molt de respecte, després em recordaven simples gossets inofensius. Sovint, els hi tapaven els ulls i les orelles perquè tanquessin la boca en un acte reflex i així els hi poguessin lligar. Però després de tenir una mica més de confiança, un es va girar cap a mi i amb veu ferotge em va dir que m’apartés... No cal dir que jo i càmera de vídeo vam córrer tocant-nos els peus al cul.

Aquesta granja es compromet a retornar al seu entorn natural el mateix nombre d’exemplars que l’Estat els hi va prestar per la seva primera captura. Afegir també que el cocodril no és a Panamà un animal en perill d’extinció i que en algunes zones fins i tot hi ha superpoblació.

Els preus de la pell crua d’un cocodril oscil·len entre 20 i 70 dòlars. Tot i que em vaig intentar mentalitzar que eren com gallines, em va alegrar saber que vendre les seves pells no era molt rendible i que els propietaris es plantejaven crear un parc natural obert a la gent on es pogués observar la vida quotidiana d’aquests exòtics animals.