Carnavals a la ciutat. No pot haver-hi millor moment per marxar corrents de la capital. Si el caos ja s’apodera dels carrers habitualment, durant el Carnaval és una bogeria contínua. No és res vistós ni culturalment molt admirable a Ciudad de Panamà, però hi ha molta i molta i massa festa pels carrers. Les “mojaderas” van mullant a les persones, que aprofitant que estan gotejant d’aigua no es molesten per anar a fer la cua del lavabo... Ja m’enteneu...
També es considera del més normal anar a empenyorar objectes personals per tenir més diners per l’alcohol. Com sempre, visió a curt termini. Cap a l’interior els Carnavals estan més valorats, sobretot a Las Tablas, on hi ha dues reines, la de Calle Arriba y la de Calle Abajo que es critiquen la cel·lulitis i es diuen el nom del porc. Una festa folklòrica on regna l’harmonia.
Tanco bé les portes de casa (els robatoris també augmenten) i marxo a Kuna Yala.
Isla Perro
La comarca indígena de Kuna Yala situada a l’arxipèlag de San Blas té uns 50.000 habitants i més de 400 illes, paradisíaques als ulls dels turistes i amb poques oportunitats d’evolucionar per molts dels que hi viuen. Els indis kunes es regeixen per les seves pròpies normes al marge de l’Estat panameny.
S’hi pot arribar en avió o en jeep. Escollim l’opció terrenal per gaudir més del paisatge i de la selva que es travessa per arribar-hi. El que havien de ser 2 hores de viatge es converteixen en 7, ens vénen a buscar tard, sortim encara més tard de la ciutat i al “busito” que ens ha de conduir fins al jeep hi pugen, com a mínim, deu persones més del que jo hagués pogut imaginar. Ah sí! I un gos-rata, la Sofía. Dues hores esperant el bus i un cop arribats a l’aeroport i moll de Cartí, mitja hora més esperant la barca que ens ha de portar a la nostra illa. Després de tres quarts d’hora en barca amb l’aigua esquitxant-te amb mala llet la cara, arribes a la teva futura residència. “Després de set hores de viatge i un trajecte tan simpàtic amb barca, no m’estranya que ho anomenin el paradís”, com algú va dir...
Prou de negativitat. Una vegada has acceptat que a la teva illa pot no haver-hi lavabo, ni dutxa i que a la teva cabanya
hi poden habitar grills més grans que la mà del King-kong, et vas fent amb el lloc.
La bandera dels kunes. A més d’un li faria gràcia: és la bandera espanyola amb una esvàstica dibuixada al mig. El noi kuna de l’illa, molt informat de les tradicions i amb moltes ganes d’atendre el turisme, cosa que no és molt habitual entre els indis, ens explica que el color de sota de la bandera significa la sang de la mare terra i la part vermella de dalt la sang vessada pels kunes quan es van enfrontar als espanyols que volien conquerir la terra. El mig és el sol i l’esvàstica significa els quatre punts cardinals des d’on es van establir els indis per controlar l’arribada dels colonitzadors. Ells també celebren
el seu Carnaval particular. Aprofitant que els espanyols el celebraven amb grans dosis d’alcohol, els van abatre indiscriminadament. Aquesta és la història que ens van explicar, tot i que no encaixa molt bé amb la els llibres, és interessant, n’est-ce pas?
Millor no viatjar a Kuna Yala sense que algú t’hagi recomanat una família Kuna amb qui estar-te, ja que et podrien arribar a fer la vida impossible. Però amb bones referències la relació amb ells pot ser excel·lent. A cada illa que vas, et fan pagar per entrar-hi. Bé, et fan pagar per tot el que poden i més, però les illes són seves així que... Viuen de la pesca, dels cocos i ara comencen a fer-ho del turisme. Molts d’ells no parlen ni el castellà, només el kuna. És una societat matriarcal on la dona administra tots els béns de la casa.
Són elles les que mantenen més les tradicions amb els vestits: porten una espècie de corsé que es diu “mola” que està brodat a mà i que pot significar amor, llibertat, un remei per una malaltia... Una mola autèntica pot tardar dos anys a fer-se i pot valer uns 200 dòlars en funció de les capes que tingui. Als turistes en venen de barates que poden estar cosides a bolsos o samarretes.
Isla Hierba
No totes les nenes solen mantenir la tradició dels vestits, els collarets, els mocadors al cap... Ja ha esdevingut una opció, segons ens explicaven. Tot i així, una nena mai podrà utilitzar els vestits típics fins que li vingui la regla. Llavors es farà una gran festa amb un alcohol que es diu Chicha fuerte, que fins que no s’acabi ningú de l’illa pot treballar, i es procedirà a vestir la nena segons les tradicions i a tallar-li el cabell. No hi ha cap kuna amb el cabell llarg.
Les platges són de somni. Piscines al mig de l’oceà amb palmeres i vaixells enfonsats replets de peixos de colors. Els kunes, després de cobrar-te, t’obriran un coco perquè te’n beguis el suc i després et mengis el tall. Deliciós. O bé una pipa, un coco encara verd que té molta més aigua i el tall sembla gelatina.
A part de platja i més platja vam poder veure
un dofí i sardines, que mai les havia vist fora del plat i la veritat és que són precioses. Semblen un llampec electrificant el mar.
La família kuna amb qui vam estar van ser molt agradables. Pel matí esmorzàvem ous amb pa i te o cafè. A la tarda venien a l’illa i ens portaven les fruites més bones que he provat mai: papaia, meló, pinya, síndria... I a la nit marisc. Apoteòsic el dia de la llagosta.
L’illa on érem, anomenada Wichub Huala, era un poblat indígena. Això significa que no hi ha platja per banyar-se i que la brossa que hi ha tampoc t’anima gaire a fer-ho. En canvi, et permet veure una mica més com és el poblat i, amb sort, poder contemplar les danses típiques dels kunes. Una mica sosainas, tot s’ha de dir, però que no deixen de ser interessants.
A part de tornar a casa torrat pel sol, es torna amb unes ganes de dutxar-se inimaginables.
També amb ganes de tornar-hi. Una illa per cada dia de l'any, com ells diuen.
Qui s’anima a veure aigua de coco la pròxima vegada?
