El camaleó és conegut per la seva capacitat de canviar de color quan se sent amenaçat i en resposta a canvis de temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals.
Controla el camaleó quan vol canviar de color? O és una reacció que no pot evitar? Després de tantes variacions d’imatge, recordarà quin era el seu color original?
Falten 4 dies perquè faci un mes que estic aquí. L’aspecte de la meva pell ha començat a canviar per adaptar-se a aquesta caòtica ciutat. Sorpresa d’haver incorporat tan aviat aquesta duplicitat de vides.
He entès perquè els divendres es formen cues de cotxes que travessen tota la ciutat. Cares resignades de conductors que saben que l’única forma d’escapar és esperar amb les finestres baixades empassant-se el fum del cotxe de davant, que avança lentament.
Una manera de sobreviure en aquesta ciutat és deixar-la per anar al paradís, que està a tocar. Potser no és una casualitat que paisatges tan diferents estiguin tan a prop un de l’altre.
Camino pels carrers de Panama City i veig un home que balla al mig del carrer mentre ven revistes del cor estirades en una manta a terra, una senyora asseguda en un portal que dibuixa amb carbó la cara d’un nen kuna que mira atentament el ball de les pinzellades. Una noia rossa i molt blanca truca des d’una cabina amb una sandàlia de platja a la mà, un venedor de botes de cuir espera fora la seva botiga que algun dia faci fred, un vell prim i amb gorra recorda les classes de salsa del dijous anterior on pot demostrar el gran ballarí que va ser.
Mentre, en una illa, àguiles i pelicans sobrevolen una platja de sorra blanca on turistes agafen el color de la llagosta que s’han menjat al migdia.
Isla contadora
Cap el 1514 els espanyols contaven les perles que trobaven en aquesta illa, d’aquí ve el nom. Per primer cop, vaig fer snorkle a la platja. Pensava que la meva miopia m’impedia veure peixos, perquè no n’aconseguia veure ni un. Però amb paciència i nedant una mica més lluny, va aparèixer un peix pallasso i després un banc de peixos grocs i blaus. Sort que no em vaig trobar amb la serp ni amb la manta que va veure la noia francesa perquè les aletes m’haguessin tocat al cul de lo ràpid que hagués tornat a la platja. La setmana que ve submarinisme, haig d’estar preparada per veure-ho tot.
A Panamà tenen una frase feta que diu “apresurarse es demorarse”. Res millor que aquestes tres paraules per resumir el dia a dia dels panamenys. Matar-se a anar ràpid perquè? Només s’aconseguirà arribar més tard encara! Filosofia combativa de l’estrés. Però el meu camaleó no la incorporarà mai, prefereix menjar-se les ungles abans que acceptar que no faran les coses més ràpid.
P.D. Estaré obsessionada amb els rèptils?
