“Ja sóc aquí”, com va dir en Tarradelles i com ha dit ma mare en el primer email que m’ha enviat en la nova etapa. Després de tots els comiats, alguns més difícils que d’altres, i de dormir 10 hores en el seient dels bus per “gent en miniatura”, vaig arribar a la meva segona ciutat. Quan vaig aterrar, el meu estat d’ànim era igual que el cel Bordelenc: no es veia el sol per enlloc ni tampoc la intenció de ploure. Estava tant desubicada que després que un noi em salvés de ser esclafada per les portes del tramvia, li vaig dir tota convençuda: Osti! Moltes gràcies!
Les classes han començat. A poc a poc, al seu ritme... Dues assignatures aquesta setmana i dues més la setmana que ve (si tinc sort!). Ara és quan t’adones de la diferència amb el primer semestre: ara ja saps on són totes les aules, quins són els teus drets com Erasmus per tal que et facin fer un treball i no un examen, fins a quina hora pots apurar per agafar l’últim tram per arribar a classe... Els Erasmus que han arribat ara, (ja se sap, som Erasmus abans que persones), estan molt i molt perduts. No han tingut ni tan sols la setmana d’acollida per anar-se habituant. Les classes han començat i ells ni idea d’on anar. He pensat que seria un bon negoci “L’intercanvi d’Erasmus vell a Erasmus nou”. Cobrar deu euros per sessió i ensenyar a:
- Com obtenir un compte corrent a un banc sense tenir el contracte de lloguer del pis (obligatori) en menys d’una setmana.
- Com aconseguir pagar amb un txec a l’agència immobiliària quan no tens ni txecs ni compte corrent.
- Com fer cara de pena i dir Je suis Erasmus per aconseguir el que tu vols. És magnífic com després de cinc mesos es pot fer servir el mateix argument per “estovar” a la gent (pobre jove estranger...). Si aquí a França es fa servir tan sovint la frase “Nosaltres els francesos...”, perquè no utilitzar “Nosaltres els Erasmus”?
- Com no desesperar-te quan t’han dit mínim 20 vegades al dia Excuse-moi, desolée, pardon al tramvia per tan sols haver-te rosat amb el fil que penjava de la màniga dreta de l’abric.
No ho sé, potser em faria d’or... ;)
Però igual que el temps a Burdeus, que quan menys t’ho esperes cau la pluja empipadora que t’embruta les ulleres o surt un sol d’estiu, el meu estat d’ànim també ha canviat i començo a ubicar-me una altra vegada.
Gafisme constatat
Ahir vaig tornar a comprovar el meu “gafisme”. Vaig rebre una trucada d’una senyora fa uns quants dies dient que era la meva nova consellera de l’agència immobiliària i que a veure si podíem fer un rendez-vous per tal que ella es presentés. Quan vaig arribar a l’agència em van dir que jo tenia la “consellera” de sempre. Segurament no vaig entendre bé la trucada i devia ser del banc. Quan vaig sortir de l’agència em vaig començar a dir a mi mateixa: Ja em diràs tu perquè he hagut de sortir de caseta amb lo bé que s’hi estava! A més, plou i no porto paraigües!
Però a la vegada em vaig dir aquelles típiques frases de “no hay mal que por bien no venga” o “tot passa per alguna cosa...”. Just després que aquesta frase sonés al meu cap, una noia amb una bicicleta va caure al meu costat i va quedar paralitzada enmig de les vies del tramvia. Tot seguit va començar a emetre un estrany so: aing, aing, aing... Jo m’hi vaig apropar i la pobre noia estava completament entortolligada amb la bicicleta. Un noi es va acostar per veure si la podíem treure abans que fos aixafada pel tramvia, però no hi havia manera! La noia estava cap per avall i una gran caputxa d’esquimal li tapava la cara. El noi francès li va començar a preguntar si estava bé, però al veure que no contestava li va preguntar d’on era i que si entenia l’anglès. Jo només en sentir el so “aing, aing” ja vaig saber que es tractava d’una japonesa. No és per ser dolenta, però aquest so juntament amb el “mmmm, mmmm” és el que més pot definir els japonesos. Finalment vam aconseguir treure-la d’allà i apartar la bici abans que arribés el tram. Resulta que la noia era japonesa però parlava francès (difícil de saber si només emetia aquell so...).
Després d’això i en veure que la “noia aing” estava bé, em vaig escapolir entremig d’altra gent que anava arribant per veure si necessitàvem ajuda. Havia de sortir al carrer per ser la salvadora d’aquella japonesa a punt de ser aixafada pel tramvia?
Trencar estereotips
Suposo que els intercanvis culturals no només serveixen per adonar-te que el que fas al teu país no té perquè ser el més normal... Per exemple, pots semblar un extraterrestre si dius que et vols anar a pesar a una farmàcia o si talles la pizza amb tisores!! Els intercanvis també serveixen per descobrir els clixés i tòpics que hi ha sobre cada cultura. Sopant amb una alemanya i una polonesa vam estar parlant d’això. Espanya és sens dubte la Fiesta i la Siesta; gent que no treballa gaire, que sempre està de festa i que és molt oberta. Clar que no puc demanar quins són els estereotips sobre Catalunya perquè, vulguem o no, anem dins el mateix sac pels altres països d’Europa. Almenys l’estereotip de “Catalans tacanyus” no surt de la Península Ibèrica.
Per mi va ser difícil d’explicar l’estereotip que hi ha sobre els polonesos perquè no crec que n’hi hagi cap de molt concret. Potser que són molt catòlics i que no han arribat al nivell de “desenvolupament” d’altres països d’Europa. Però encara va ser més difícil intentar fer entendre a la Mònica perquè als catalans ens diuen Polacs o perquè a Catalunya hi ha un programa de televisió que es diu Polònia i un altre que es diu Barsòvia (amb b alta quin mal als ulls). La Mònica ens va explicar que és increïble el desconeixement que hi ha sobre Polònia arreu d’Europa; quan va arribar a França va anar a fer uns papers a l’Ajuntament de Burdeus i la senyora que la va atendre li va demanar un permís d’estada al país. La Mònica li va respondre que no li feia falta perquè Polònia feia dos anys que formava part de la Unió Europea. La senyora no s’ho acabava de creure...
Pel que fa als alemanys vaig dir que els veiem molt bastos, estrictes i disciplinats. També vaig afegir que quan parlen, ens sembla que sempre estiguin enfadats o que estiguin insultant a algú... Però Marsida l’alemanya em va dir Ich libe dich (T’estimo) amb veu tendra i em vaig adonar que si s’entén el significat de les paraules, tot pot tenir un so més bonic.
Finalment vam concloure les tres que pertany a les nostres generacions, Erasmus o viatgeres, entrar en contacte directe amb les diferents cultures i societats per tal de trencar aquestes barreres que s’han creat al llarg dels anys i que en casos extrems d’ignorància podrien desembocar en xenofòbia. Algun avantatge ha de tenir viure cada vegada en un món més globalitzat...
Segueixo sense tenir Internet a casa i suposo que serà difícil que en tingui. Intentaré resumir en algunes imatges el que han estat aquests mesos en què no he escrit. A veure si és veritat el que diuen, si una imatge val més que mil paraules, me n’estalviaré unes quantes.
GROS BISOUS ET À LA PROCHAINE!
