Eva's in India

Taxis grocs, semàfors verds

2010-04-04T23:38:00.004+02:00

- Es usted residente?

- Sí

- En qué trabaja?

- Soy periodista

- Cuánto tiempo lleva en Panamá?

- Casi un año y medio

Em posa el segell d’entrada al país i passo a buscar la maleta. Penso en quants cops he entrat per aquest aeroport, he dit que sóc resident, he recollit la maleta, he passat per la duana i he sortit a olorar la pinya amb curri, mostra inconfusible que he arribat, aquest cop pels meus últims dos mesos.

Aquesta vegada, per això, és diferent. Estic nerviosa. Dins la maleta hi porto pernil, xoriço, formatge i catànies, "contrabandismus comunus". De fet, ja he passat el pitjor: la duana nord-americana. Gràcies a un dominicà que no em parava de preguntar “si viajaba sola” i “sí había oído ya los monitos de Panamá”, ni es van fixar amb la meva maleta.

Em sento com si el meu delicte saltés a la vista, com si fos un pirata i en comptes d’una cama tingués una pota de pernil (de pota negra, això sí). No em puc imaginar com es deuen posar de nerviosas “las mulas”, les persones que trafiquen droga a canvi d’una vida millor... A Panamà, i segur que a molts altres països, han augmentat molt els casos de gent amb pocs recursos que intenta provar sort sense saber que la presó del paradís caribeny és pitjor que qualsevol dels seus malsons.

Converses per estar a la moda

Clar que amb la bogeria que hi ha avui en dia per la crisis econòmica, també em creuria si em diguessin que la recessió ha fet augmentar els casos de càncer. Actualment no hi ha res que quedi exempt: tot provoca o redueix el càncer, tot ha empitjorat o millorat amb la crisis econòmica. El Sida i les dificultats que tenien els països abans de la crisi ja han passat de moda.

Ah, i per cert, me n’oblidava. No sé si fins ara algú s’havia adonat que les típiques converses sobre el temps a l’ascensor, perfectament preestablertes i còmodes, estan mutant... Ja no és suficient parlar de la pluja, el calor que fa, ara hem de nombrar dues paraules per estar al dia: “canvi climàtic”. Exemple, si abans dèiem: “caram, quin sol que fa avui, sembla estiu”. Ara hem de dir: “quin sol més insuportable, com es nota el canvi climàtic, fa uns anys en un dia com avui encara aniria amb l’anorac”.

Clar que no puc ser en cap cas objectiva respecte a això. Després de veure el penós espectacle de Al Gore a Panamà, repetint el discurs de fa 10 anys, impedint qualsevol tipus d’enregistrament per part dels mitjans i amb les adulacions semi-religoses per part del públic, només els hi faltava per dir: “Oh yes my lord, el cambio climático está contigo”!

Passo la duana, sóc feliç. El repte de traficar el pernil m’allunya de l’esquizofrènia dels aeroports, el menjar en embut dels avions i de la bipolaritat de les meves dues vides.

Al sortir, els taxistes “oficials” de l’aeroport s’ofereixen a portar-me per 28 dòlars! No m’ho puc creure, al més estil català (per no deixar d’autopromocionar l’estereotip) li dic que “cuando yo llegué eran 20 y no llevo ni un año y medio y ya son 28”... Ayala vida! Em contesta que no devien ser els taxis “oficials”, la història de sempre.

La psicologia de la primera arruga

Per fi arribo a casa... Es fa estrany pensar que aquí estic més instal•lada aquí que on ha estat la meva vida durant més de 20 anys. Les meves coses, a la meva manera, sola però forta.

En un país dirigit com un supermercat els canvis més substancials han estat dos: els taxis són grocs i els semàfors verds. Ens pot semblar evident però fins fa res cada taxi era d’un color diferent i els semàfors... Deixem-ho en que no hi havia cap semàfor i ara n’hi ha 10.000 més dels que farien falta. Això sí, creuo amb un orgull indescriptible per la Vía España! Amb un somriure burlesc que se’m dibuixa al pensar: foteu-vos cotxes, ara us heu de parar tant si voleu com si no!

La primera vegada que vaig intentar creuar aquesta Diagonal panamenya tenia 23 anys, ara ja en tinc més de 25. Sento que ja no em puc amagar rere l’escut de... “però si només tinc 23 anys”, ara, com em va dir un company de feina panameny: “tú, tú ya estás pa’ parir”. Efectivament, ja estic per parir, clar que si miro les meves caderes potser estic per parir des dels 16 anys.

No em refereixo a la típica comparació amb les etapes dels nostres pares: “A la teva edat ja tenia dos fills”, sinó als plantejaments del tipus de vida que volem portar, els sacrificis disposats a fer, les ganes de cercar una paraula, que potser fa un temps ens posava la pell de gallina... “es-ta-bi-li-tat”. Clar que això és un fenomen estrany, fora del comú, que no arriba fins passats els 30 no?

El síndrome de l’abella reina

I m’apropo a la trentena i constato amb sorpresa un altre fenomen que fins ara no havia vist i que fa temps que tinc ganes de compartir.

Miro la televisió, reportatge. Una parella: dona espanyola, home panameny. La dona, amb carrera universitària i feina estable al seu país, es muda a Panamà per viure amb l’home dels seus somnis i fa el següent comentari a la càmera: “Aquí tienes otros lujos que en España no te puedes permitir, por ejemplo, que yo pueda quedarme en casa cuidando de los hijos sin tener que ir a trabajar”.

Em vaig quedar estupefacta, més encara al corroborar que no era l’única dona d’entre 30-35 anys que un dels seus somnis és no haver de treballar per quedar-se a casa cuidant els fills i de la llar.

I em sorprèn, no perquè trobi malament que una persona obtingui la seva màxima felicitat així. El que em crida l’atenció és el canvi de discurs, l’efecte pèndul que estem a punt de viure. Després d’anys de reivindicar la igualtat de sexes, el dret de la dona d’incorporar-se a l’esfera pública, l’obligació de l’home d’entrar a la privada i cuidar dels seus fills, què està passant?

Potser hagués estat un discurs més actualitzat si la protagonista del reportatge en qüestió hagués dit: “Aquí tienes otros lujos que en España no te puedes permitir, por ejemplo, vivir con un solo sueldo y que mi marido o yo nos podamos quedar en casa cuidando de nuestros hijos sin tener que ir a trabajar los dos".

Però ni el discurs tenia la perspectiva de gènere. I no és un luxe que hagi vist que ho demanen persones més conservadores o de dretes precisament, sinó dones de qualsevol formació, amb alts ingressos, independents i inclús d’esquerres.

Tot i que em sembla haver inventat la sopa d’all, em poso a investigar una mica i descobreixo que no és un tema nou i que l’escriptora nord-americana Jane Sellman ja ha batejat com “El síndrome de l’abella reina”. Això és el que diu

“Tras un siglo XX en el que las mujeres -y algunos hombres- occidentales han batallado por la igualdad de sexos en todos los ámbitos, en los últimos años están resurgiendo los viejos valores de la maternidad.

La abeja reina rechaza la lucha feminista, ya que no cree que los problemas de la mujer sean culpa de los hombres. Puesto que quien padece este síndrome suele haber alcanzado una buena situación económica y social, adopta el papel de supermadre y acepta el rol tradicional femenino. La entrega a la familia puede llevarle a pensar que el trabajo de su marido es más importante que el suyo. Adiós a la conciliación laboral.

Un rasgo distintivo de la abeja reina es la crítica a cómo las mujeres trabajadoras crían a sus hijos, a los que auguran un futuro de inseguridad e inadaptación. Las nuevas corrientes que abogan por una crianza más cercana a los mamíferos -lactancia natural a demanda, lecho compartido por padres y niños- comparten esta perspectiva.

Las causas del síndrome hay que buscarlas en la decepción de muchas mujeres por unas conquistas sociales que sólo han logrado doblar su trabajo, ya que el hombre no ha compensado en el hogar la incorporación de ella al mercado laboral. Ante esa insatisfacción, la maternidad de toda la vida ha resurgido como alternativa vital”.

Si bé és cert que no s’ha aconseguit la conciliació laboral esperada, ni la majoria d’homes no han duplicat la seva feina, no ens hem de rendir per veritablement aconseguir una situació igualitària, sense deixar de banda la magnífica experiència de veure créixer els fills.

Després d’aquest brainstorming amb idees variades i inconnexes que em ronden pel cap i que havia d’expulsar d’alguna manera, us deixo amb la banda sonora d'aquest any a Panamà: "Panamanian girl", de Ben Kweller.

It's so hard to make this work

I'm the jerk, but i still care

I want you to know that i'm jealous of things that aren't even there

So look at me, Panamanian girl, about to cry

I can tell, what i found

Your eyes are brown

And i don't wanna drown in you

So tell me what is wrong?
It's been so loooooooooooong

I'm the clown when you break down

Panamanian girl

Isla Coiba, la llibertat de les cadenes

2009-08-30T00:37:00.002+02:00

Santa Catalina t’espera a set hores de Panamà, després d’una roda petada en un camí on només t’il·luminen les cuques de llum i un intent de multa que acaba en suborn.

Ningú s’aproparia cap aquest poble coster, on els seus habitants s’han acostumat als turistes a cop de naturalesa. I és que a una hora en llanxa es troba l’illa més gran del pacífic centreamericà, “la Isla Coiba”.

Declarat Patrimoni Natural de la Humanitat per la Unesco l’any 2005, el Parc Nacional Coiba forma part del Corredor Marí del Pacífic Oriental, junt amb les illes Galápagos, a Ecuador, Isla Cocos, a Costa Rica, i les illes Malpelo i Gorgona, a Colombia.

A mesura que entres a Coiba, t’adones que ets insignificant... Com si t’empenyessin al mig d’un escenari en el punt més àlgid d’una obra de teatre sense tenir cap paper assignat, no parlar el mateix idioma dels personatges i ni tan sols portar un vestuari que et faci passar desapercebut. Un mer espectador perdut al mig de l’acció.

Al mar, a la densa vegetació, als manglars, als animals... Els hi és igual la teva presència. Ets a casa seva i ni tan sols t’han invitat. Una manada de dofins que voreja l’embarcació, un mar que no és ni cristal·lí, ni transparent, és dens, com el mercuri, on no t’hi pots veure reflectit perquè encara no ha conegut el reflex humà ni ha abraçat la pell de l'home. Un altre mar.

Les iguanes i els ñeques, uns mamífers rosegadors, caminen per l’illa com gossos sense corretja. I la gran atracció de l’illa, el “Tito”, un cocodril que més aviat sembla una balena i que acut a la platja cada vegada que algú el crida pel seu nom.

Les més de 1.700 hectàrees de corall del Parc Natural acullen taurons balena, taurons de punta blanca, mantes ralles i fins i tot tortugues gegants. I de juny a novembre tenen un invitat especial, la balena “jorobada” (no m’atreveixo a traduir el nom com balena geperuda perquè crec que amb un cop de cua em faria fora d’aquest text). En la seva ruta per les costes d’Amèrica Central i del Sur, aquest mamífer visita Panamà per reproduir-se i donar a llum.

Tot i que no tenia esperança de veure’n cap, un parell de balenes es van apropar amb les seves cries a l’embarcació (diuen que sovint busquen la interacció amb els humans). Només en veure el llom d’aquests cetacis, les seves aletes i la immensa taca blanca de la panxa que transforma l’aigua en un líquid translúcid ja va ser emocionant. Animals que han sortit de les pel·lícules i dels espectacles del zoo perquè els vegis en directe, tal i com són.

Des de 1919 l’illa Coiba va ser una colònia penal d’extrema seguretat on van arribar a coincidir més de 1.000 presos dels perillosos. A part d’estar encarcerats per les reixes de la cel·la també ho estaven per la incansable naturalesa. Precisament la presó va contribuir a la conservació del parc, ja que ningú s’atrevia a anar-hi. L’any 2004, la presó va tancar i el govern de Panamà va crear mitjançant llei el Parc Nacional Coiba.

Tot i que només fa cinc anys del tancament, les cel·les semblen de la segona guerra mundial. Encara fa més morbosa la visita veure que ningú s’ha molestat a recollir i donar una mínima dignitat als milers d’expedients dels presos que van entrar a l’illa i que segur molts no en van sortir.

A part de les ruïnes de la penal, els expedients i l’armeria plena de cartutxos buits (suposo), encara hi ha dos presos que estan acabant de complir condemna en la verdor de l’illa i que són, sens dubte, els que coneixen millor els seus secrets i racons.

Si visites l’antiga presó, un home, amable, amb un barret negre, t’atendrà i t’explicarà tots els detalls que vulguis sobre com eren les cel·les, les lluites que hi havia entre els diferents bàndols... Encara que no t’ho digui, saps que ell va dormir un dia sobre un d’aquells llits de pedra. Ara, el que més desitja, és acabar de complir la condemna per ser un dels millors guardes forestals que mai ha tingut l’illa.

La gran quantitat de taurons que viuen en els coralls i que presumeixen davant teu quan fas submarinisme té una explicació. La presó tenia un ramat de vaques les quals mataven amb un tall al coll i abocaven la sang al mar, el que atreia a centenars de taurons que es van acabar trobant a gust en aquelles aigües.

Les 2.500 vaques que encara existeixen a l’illa és un dels principals problemes que afronta Coiba, ja que estan desforestant mecànicament la zona, el que fa perillar el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Igual de difícil que trobar una guerrilla al mig d’una densa selva, les autoritats estudien com treure aquest ramat que ara és totalment salvatge. Altra vegada, els dos condemnats són els més capacitats per trobar-les perquè les coneixen des de fa temps.

Mentre, els presos esperen que l’illa que un dia els va privar de llibertat, els aculli per sempre i no els hi tregui mai les cadenes. Igual que tots els éssers que l’habiten, desconeixedors que queden pocs llocs així pel món.

PD: 29 d’agost, per tu papa.

Tremolors nocturns

2009-07-07T16:01:00.002+02:00

La meva habilitat per ser sonàmbula ja és internacionalment coneguda. Gira mundial per Europa i Amèrica Llatina! Com el conte del pastor, les ovelles i el llop, he aconseguit no tenir cap tipus de credibilitat mentre dormo.

Sense anar més lluny, el passat divendres vora la una de la matinada vaig començar a sentir com tot el llit i la meva habitació tremolava. Em vaig despertar i vaig alertar els companys de pis del terratrèmol. Però, perquè creure una sonàmbula propensa a les al·lucinacions?

Em vaig adormir, pensant que el meu “problema” havia sobrepassat els límits. Inventar-me terratrèmols... L’endemà, després d'estar fent broma tot el dia sobre la meva activitat nocturna, vaig agafar un diari i vaig veure que a Panamà hi va haver un sisme de 6 graus a l’escala de Richter. La bogeria no havia atrapat els meus llençols. Encara.

Diumenge a la nit. Tranquil·la i relaxada després d’un cap de setmana descobrint illes i crancs gegants (quina agonia caminar tota la vida de costat), m’estiro al llit a llegir. Les 23.00. Tota l’habitació es comença a moure. Ara no estic dormida. Surto cap al menjador i els tremolors paren. Els meus companys no ho han notat, però els veïns sí. Qui ho diria que un terratrèmol et permet conèixer les gales somnolents dels teus desconeguts veïns.

Ens donen quatre indicacions per saber reaccionar davant de les denominades “rèpliques”. Em preparo la clau del darrera del pis a sobre la tauleta de nit. És més fàcil arribar al carrer per aquesta porta. Potser el meu accentuat somnambulisme no és tan negatiu i em permet estar alerta davant de qualsevol estímul extern.

S’esperen més moviments de terra en els pròxims dies, en aquest país on els terratrèmols són uns absoluts desconeguts. Per sort i per aquesta vegada el balanç és de zero morts i cap ferit. Se’m torna a passar pel cap la frase que diu que Déu és panameny...

PD: Per sort o per desgràcia, no tots els terratrèmols els provoca la mare naturalesa. N’hi ha d’altres tipus, com els polítics, causats per un president destituït o “depuesto”, com tan agrada dir als mitjans, que es passeja pels diferents països explicant l’experiència de viure “el primer cop d’Estat del segle XXI”. A Panamà, va arribar i va estar dos dies fent un pols amb el president recent investit per robar-li el protagonisme. Tot i que no va fer falta, sabia que ell era la notícia. El seu somriure cínic, el passejar-se per centres comercials per "comprar-se un barret", em fa pensar si realment li importa el que passa al seu país. Tal i com va dir fa uns dies l'editorial del The New York Times és un cop d'Estat "estranyament democràtic".

Un policia corrupte en directe

2009-06-30T02:46:00.002+02:00

No són poques les vegades que he sentit parlar de policies corruptes… Tot i així, és difícil concebre-ho venint d’una societat com la nostra. Com que no hi ha res que Panamà no tingui preparat per mi, he pogut conèixer “en viu i en directe” el procediment dels policies per demanar-te la “coima” o suborn a canvi de la “boleta” o multa. Analitzem, tot seguit, els passos:

1. Comets una infracció. Mereixes una multa.

2. El policia et para i et demana la documentació. Tot en ordre. Et diu que has comès una infracció i que et multarà.

3. Tu dius, igual que fem per les nostres terres, que no havies vist el senyal o qualsevol tonteria per l’estil.

4. Per alguna estranya raó el policia et demana que aparquis més endavant, que ell t’indicarà on.

5. Mous el cotxe uns 100 metres. Ell et posa l’excusa que allà on t’ha portat no es mulla i et posarà la multa més còmodament.

6. Et torna a demanar el passaport.

7. Aquí arriba el moment de la veritat! Has tingut tots els 100 metres del canvi de lloc per posar-li un bitllet dins del passaport, que te’l torna a demanar.

8. Incrèdules com som, no li posem cap bitllet dins el passaport.

9. El policia et torna el passaport i et comença a dir frases com: “Claro que a todos nos pasa alguna vez”, “Tiene que ir con más cuidado la próxima vez”. Clars senyals de, t’estic perdonant la vida...

10. Ens pregunta quan de temps portem a Panamà.

11. Responem que poc. (Ejem, ejem, podríem no saber lo de les coimas).

12. Després de la seva dissertació ens dona la mà insistentment.

13. Per desgràcia seva, tampoc hi caiem i no ens preparem cap bitllet per donar-li.

14. El policia es compadeix d’unes pobres incultes, ens perdona la multa i marxa.

Quin ritual! Haig de reconèixer que, tot i que el més fàcil és donar-li un bitllet de 5 o 10 dòlars i que escampi la boira, vaig tenir el sentiment de dir: Que no! Que ens posi la multa! Així mai acabarem amb la corrupció! Indignada totalment. És lícit subornar a un policia per una infracció que has comès i que té tota la legitimitat per castigar? No és lícit però és popular, cultural i endèmic a la societat panamenya.

No m’estranya gens que un dels punts més debatuts de la campanya presidencial fos l’augment salarial dels policies. I després volen que les forces policials lluitin contra la inseguretat i la corrupció... Quanta gent estaria disposada a arriscar la seva vida per 350 dòlars al mes en un país on comprar al supermercat és més car que a Barcelona i l’allotjament està pels núvols? Jo, no. I imagino que si em pogués treure uns diners extres “perdonant la vida” a la gent, potser també ho faria.

Fins on estàs disposat a corrompre't?

La "collidora" de cocodrils

2009-06-10T03:21:00.003+02:00

No cal ser caçadora per acostar-te a un cocodril. A Panamà en pots tocar un si t’acostes al moment de la “collita” de cocodrils, com ho anomenen els panamenys. Com si es tractés d’agafar una poma d’un arbre, els cocodrils es recullen amb un xarxa que estén, parsimoniosament i caminant pel mig del llac, un home sol amb les seves botes.

Només hi ha dos granges a Panamà que es dediquen a l’activitat de criar cocodrils, sota la supervisió de les autoritats mediambientals.

A la finca on vaig estar, a 30 quilòmetres de la capital, es van recol·lectar 25.000 cocodrils que tenien entre dos anys i mig i tres anys i la seva mida era de 0.90 a 1.20 centímetres d’allargada.

Perquè tan petits, tenint en compte que hi ha cocodrils que viuen fins a 60 anys? Doncs perquè és l’edat en què la seva pell, la part més rentable del seu cos, es torna dura i es pot comercialitzar.

Això sí, les femelles, eren tornades al llac per seguir amb la criança i els mascles eren posats en sacs i aquí sí que, ben lligats.

Tot i que al principi acostar-se a animals així fa molt de respecte, després em recordaven simples gossets inofensius. Sovint, els hi tapaven els ulls i les orelles perquè tanquessin la boca en un acte reflex i així els hi poguessin lligar. Però després de tenir una mica més de confiança, un es va girar cap a mi i amb veu ferotge em va dir que m’apartés... No cal dir que jo i càmera de vídeo vam córrer tocant-nos els peus al cul.

Aquesta granja es compromet a retornar al seu entorn natural el mateix nombre d’exemplars que l’Estat els hi va prestar per la seva primera captura. Afegir també que el cocodril no és a Panamà un animal en perill d’extinció i que en algunes zones fins i tot hi ha superpoblació.

Els preus de la pell crua d’un cocodril oscil·len entre 20 i 70 dòlars. Tot i que em vaig intentar mentalitzar que eren com gallines, em va alegrar saber que vendre les seves pells no era molt rendible i que els propietaris es plantejaven crear un parc natural obert a la gent on es pogués observar la vida quotidiana d’aquests exòtics animals.

La política con música entra!

2009-05-03T02:10:00.002+02:00

Demà, 3 de maig del 2009, són les eleccions presidencials de Panamà, que es celebren cada cinc anys.

Quatre mesos de campanya que es podrien definir en eslògans, més eslògans i música, molta música. I un candidat que guanyarà segur les eleccions: Déu nostre senyor. Que ha estat present en cada discurs de campanya i ha estat una eina massa sovint utilitzada pels candidats per justificar-se o criticar-se mútuament.

Programes polítics? No. Contingut? No. Debats a fons? No. Classe política d’altura? No.

Dos partits enfrontats; un populista de dretes, Cambio Democrático (CD) i un populista d’esquerres, el Partido Revolucionario Democrático (PRD).

El candidat de CD es Ricardo Martinelli, un milionari panameny amo d’una de les més grans cadenes de supermercats del país, membre de la junta directiva de la primera cadena de televisió i també propietari d’una sucrera, d’un escorxador i infinitat d’altres empreses. Amb poca experiència política ha aconseguit que, invertint quantitats insospitades en la seva campanya política, els seus eslògans, frases i cançons ressonin pel cap de tots els panamenys (fins i tot dins del cap dels que no el votaran). La seva frase principal: El verdadero cambio!

Argument central de la campanya: canviar, no al continuisme d’aquest govern corrupte que “entra limpio y sale millonario”. Propostes? Poques i no gaire clares. En educació escasses i en cultura nul·les. Això sí, una de les cançons més escoltades durant el Carnaval va ser “los locos somos más”, després de ser acusat per l’oposició de bipolar i respondre a l'acusació en una entrevista amb aquesta mateixa frase, que després s'ha fet popular.

En la història de Panamà, que ara celebrarà les seves quartes eleccions democràtiques, no ha repetit mai un partit en dos comicis seguits. Les enquestes el donen com a guanyador amb més d’un 50%. Canvi? Sí. Per afavorir els interessos empresarials? M’atreveixo a dir que també. Un altre problema, el partit és ell.

La candidata del PRD és Balbina Herrera, una dona nascuda en un dels barris que són ara considerats zona roja i que, sense molts recursos, va aconseguir ser enginyera agrònoma i ser una de les fundadores perredistes. El seus eslògans de campanya: “Balbina de corazón” i “Un gobierno para la gente”. Cançó: “Cuando el PRD Gobierna a la gente le va mejor”. S’han de tenir clars aquests dos elements per entendre la campanya, que no ha sobrepassat el nivell musical i d’idees superficials i buides. Que el poble necessita recursos per donar una bona educació als seus fills: Donarem moltes beques! Com? Quan? Dins de quin programa educatiu? N/S, N/C

El discurs d’Herrera s'ha basat en apel·lar les emocions del poble, recordant-li constantment que ella prové de les classes baixes, com ells. El somni americà complert en una panamenya que ara fa política. Alcaldessa, primera presidenta de l’Assemblea Nacional i ministra d’habitatge té un currículum polític remarcable però un passat que ha sortit a la llum massa sovint. Va anar en contra de la invasió d’Estats Units el 20 de desembre de 1989 per enderrocar el règim militarista. Diuen que va ser una de les que més va recolzar el govern militar del dictador Manuel Antonio Noriega, ara mateix empresonat a Miami.

Quan va guanyar les eleccions primàries del seu partit, que gaudeix d’una estructura, enquestes publicades a la premsa afirmaven que més del 50% dels panamenys tenien por que tornés el militarisme si ella guanyava les eleccions. Un altre dels seus problemes, és que s’han sentit veus que afirmaven que ha rebut fons del veí Hugo Chávez. Ella ho ha negat en tot moment.

Entre els dos candidats, el que més els diferencia, ja que ideològicament són difícilment definibles els dos, és la solució respecte el transport públic: un vol construir un metro (CD) i l’altre un tramvia (PRD).

Després hi ha un tercer candidat, Guillermo Endara Galimany (de mare catalana), que va ser president de Panamà del 1989 al 1994 quan els nord-americans van entrar al país i li van atorgar el poder que li va ser negat pels partidaris de Noriega, després de guanyar les eleccions democràticament. Un home amb molta història, empresonat, exiliat però que ja sabia des d'un principi que aquestes eleccions no eren les seves. Per això ha passat totalment desapercebut i ha evitat presentar cap programa ni participar en debats ni excessives entrevistes televisives.

Els altres partits ara estan diluïts en les grans aliances que han conformat al voltant del CD i el PRD. El transfuguisme, això sí, d’allò més acceptat.

La premsa ha intentat, en general, enfonsar el govern actual del PRD i ha volgut treure tots els draps bruts possibles de la candidata oficialista. Això és tradició també, segons les meves fonts... I també a causa de les grans “inversions” que ha fet CD en els diferents mitjans (diuen).

El primer cop a la història que no es firma el pacte ètic electoral. Això ha permès que tant les cunyes publicitàries com els anuncis tinguin un component d’agressivitat molt alt. I nosaltres que ens sorpreníem amb el : “Si tu vas ellos vuelven”, light, molt light.

No sé si és pels cercles pels quals em moc. Però sincerament crec que l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc guanyaran molt de terreny en un país on es caracteritza per l'alta participació. Gent molt decebuda amb la classe política actual que no votarà o que es decantarà pel candidat que sigui el menys perjudicial.

Demà s’espera una clara victòria de Martinelli. En principi no hi ha d’haver incidents. Si pel que fos guanyés la Balbina, jo crec que sí que podria haver-hi problemes i acusacions de frau.

Els tancaments de campanya igual que el final d’una gira musical. El discurs de Martinelli va ser un seguit d’eslògans posats un rere l’altre. Frases simples sense relació entre elles. La cara de satisfacció que feia quan ell deia la primera part de la frase i el seguidors en deien la resta. Fins i tot jo hagués pogut contestar! Molts periodistes coincidien que el discurs de tancament de Balbina va ser un dels millors de la campanya, ampliant els 7 minuts de Martinelli fins a quasi mitja hora. El que també em va sobtar del tancament de Martinelli, l’únic al qual vaig poder assistir, va ser que tot el menjar i el beure era gratuït. Hauríeu d’haver vist les cues de gent humil per aconseguir una beguda...

L’únic que tinc ganes de fer és gaudir d’aquesta jornada electoral, en la que s’escull el president, vicepresident, diputats, alcaldes i representants dels corregiments.

Per un dia Panamà sortirà a les notícies de nivell internacional. Esperem que en aquests cinc anys aquest país, que és el tercer món camuflat de primer món, evolucioni una mica. Desgraciadament ho dubto.

PD: Se m’oblidava! Des d’ahir divendres a les 12 de la nit a Panamà hi ha llei seca. Ningú pot vendre ni consumir alcohol (excepte turistes en els hotels). Sé que per a molts catalans i espanyols ha estat dur veure el partit Madrid-Barça sense una cerveseta. Però, com sempre, feta la llei, feta la trampa.

Balacera en Balboa

2009-05-03T00:17:00.001+02:00

Restaurant. Dinar. Compte. Revisar. Malament, altre cop.

Carrer. Calor. Creuar l’avinguda Balboa (sense semàfor). Soroll. Coets? No. Gent que corre. Corre tu també. Amaga’t. Un tiroteig. Dispars creuats a 10 metres. Bales que surten des d’un cotxe i una samarreta vermella que respon des de la vorera. Un policia, s’amaga més que tu. Gent que riu. Confusió. És una pel·lícula? No, el resultat ha de ser un mort. Mai n’he vist un. Cinc segons. Tot desapareix. Ni rastre.

Mai penses que et puguis trobar en situacions així. Quan ho recordes només són imatges sincopades, que s’uneixen una rere l’altra sense tenir molt de sentit.

“Si em trobés al mig d’un tiroteig segur que em tiraria al terra i no em passaria res”. Quan t’hi trobes per primer cop, fins que t’adones que és una “balacera” (com ho anomenen els panamenys) ja s’han disparat cinc o sis trets.

Si el compte del restaurant hagués estat correcte, qui sap si ens hagués vingut d’aquell minut i, en comptes d’estar a 10 metres, ens haguéssim trobat al mig del tiroteig. Com aquella escena del film sobre Benjamin Button, on explica com atropellen la ballarina... Tot és qüestió de segons i de les accions que facis: i si no hagués anat al lavabo? Un minut més i qui sap! Pim, pam, pum, ja no hi ets.

El pitjor dels tiroteigs, normalment entre “pandilles” o entre narcotraficants, són les bales perdudes. A Panamà, un nen d’un barri marginal, de cinc anys, que jugava tranquil·lament a la terrassa de casa seva el va saludar una bala perduda, que va acabar amb el seu joc i la seva vida. Innocents, homes, dones, joves, nens i nenes que el destí, si és que és així de cruel, no els hi va donar ni un minut ni un gest més que canviés el seu rumb i n’evités la mort.

Panamà, una macabra ruleta russa.

Dedicat a tots ells.

Oda a la fruita

2009-05-02T23:35:00.002+02:00

Una bossa lligada a la porta de casa meva amb una nota que hi diu: EVA. L’agafo i la porto a la cuina.

Tres peces verdes i dures. Desconfio, però la curiositat pot més i en trio una i li canvio el color. A mesura que la pelo, un taronja escandalós li surt de sota la pell.

M’apropo a l’aigüera. Sé que regalimarà... Abans que em rellisqui dels dits li clavo una queixalada a traïció. Per uns instants, deixo de sentir els ocells de l’arbre que dóna a la finestra de la cuina i que en somnis disparo amb un tira-xines perquè callin per sempre. Per uns segons, ni el trànsit ni les pitades ni l’home que passa pel carrer cridant: Boyos, boyos, calentitos existeixen.

Et compadeixo... Ningú hauria d’haver deixat que una botiga de roba es digués com tu... Sublim!

És el millor mango que he menjat mai. Prové de l’arbre de davant de casa meva, on també hi viuen ocells, i és un regal del veí de davant!

Deixar perdre la fruita panamenya és com visitar el país i no veure el Canal. Encara tinc moltes assignatures pendents: la guanábana, el marañón...

Sense adonar-me’n, arriba l’última queixalada. En vull més...

Els fils del mango em queden entre les dents. Tot té un preu a pagar a la vida (suposo)

La princesa de Wichub Huala

2009-03-24T02:57:00.000+01:00

Una princeseta kuna de 3 anys plora perquè no sap com posar-se una samarreta verda i bruta. Una visitant estrangera del seu regne, que s'ha d'acotar per creuar les portes del poblat, s'aproxima a ella i intenta posar-li sense èxit. Al cap de molts intents ho aconsegueixen juntes. La princeseta índia marxa feliç, somrient, amb el vestit més bonic i elegant que s'havia posat mai...

Kuna Yala

2009-03-23T00:27:00.002+01:00

Carnavals a la ciutat. No pot haver-hi millor moment per marxar corrents de la capital. Si el caos ja s’apodera dels carrers habitualment, durant el Carnaval és una bogeria contínua. No és res vistós ni culturalment molt admirable a Ciudad de Panamà, però hi ha molta i molta i massa festa pels carrers. Les “mojaderas” van mullant a les persones, que aprofitant que estan gotejant d’aigua no es molesten per anar a fer la cua del lavabo... Ja m’enteneu...

També es considera del més normal anar a empenyorar objectes personals per tenir més diners per l’alcohol. Com sempre, visió a curt termini. Cap a l’interior els Carnavals estan més valorats, sobretot a Las Tablas, on hi ha dues reines, la de Calle Arriba y la de Calle Abajo que es critiquen la cel·lulitis i es diuen el nom del porc. Una festa folklòrica on regna l’harmonia.

Tanco bé les portes de casa (els robatoris també augmenten) i marxo a Kuna Yala.

Isla Perro

La comarca indígena de Kuna Yala situada a l’arxipèlag de San Blas té uns 50.000 habitants i més de 400 illes, paradisíaques als ulls dels turistes i amb poques oportunitats d’evolucionar per molts dels que hi viuen. Els indis kunes es regeixen per les seves pròpies normes al marge de l’Estat panameny.

S’hi pot arribar en avió o en jeep. Escollim l’opció terrenal per gaudir més del paisatge i de la selva que es travessa per arribar-hi. El que havien de ser 2 hores de viatge es converteixen en 7, ens vénen a buscar tard, sortim encara més tard de la ciutat i al “busito” que ens ha de conduir fins al jeep hi pugen, com a mínim, deu persones més del que jo hagués pogut imaginar. Ah sí! I un gos-rata, la Sofía. Dues hores esperant el bus i un cop arribats a l’aeroport i moll de Cartí, mitja hora més esperant la barca que ens ha de portar a la nostra illa. Després de tres quarts d’hora en barca amb l’aigua esquitxant-te amb mala llet la cara, arribes a la teva futura residència. “Després de set hores de viatge i un trajecte tan simpàtic amb barca, no m’estranya que ho anomenin el paradís”, com algú va dir...

Prou de negativitat. Una vegada has acceptat que a la teva illa pot no haver-hi lavabo, ni dutxa i que a la teva cabanya hi poden habitar grills més grans que la mà del King-kong, et vas fent amb el lloc.

La bandera dels kunes. A més d’un li faria gràcia: és la bandera espanyola amb una esvàstica dibuixada al mig. El noi kuna de l’illa, molt informat de les tradicions i amb moltes ganes d’atendre el turisme, cosa que no és molt habitual entre els indis, ens explica que el color de sota de la bandera significa la sang de la mare terra i la part vermella de dalt la sang vessada pels kunes quan es van enfrontar als espanyols que volien conquerir la terra. El mig és el sol i l’esvàstica significa els quatre punts cardinals des d’on es van establir els indis per controlar l’arribada dels colonitzadors. Ells també celebren el seu Carnaval particular. Aprofitant que els espanyols el celebraven amb grans dosis d’alcohol, els van abatre indiscriminadament. Aquesta és la història que ens van explicar, tot i que no encaixa molt bé amb la els llibres, és interessant, n’est-ce pas?

Millor no viatjar a Kuna Yala sense que algú t’hagi recomanat una família Kuna amb qui estar-te, ja que et podrien arribar a fer la vida impossible. Però amb bones referències la relació amb ells pot ser excel·lent. A cada illa que vas, et fan pagar per entrar-hi. Bé, et fan pagar per tot el que poden i més, però les illes són seves així que... Viuen de la pesca, dels cocos i ara comencen a fer-ho del turisme. Molts d’ells no parlen ni el castellà, només el kuna. És una societat matriarcal on la dona administra tots els béns de la casa.

Són elles les que mantenen més les tradicions amb els vestits: porten una espècie de corsé que es diu “mola” que està brodat a mà i que pot significar amor, llibertat, un remei per una malaltia... Una mola autèntica pot tardar dos anys a fer-se i pot valer uns 200 dòlars en funció de les capes que tingui. Als turistes en venen de barates que poden estar cosides a bolsos o samarretes.

Isla Hierba

No totes les nenes solen mantenir la tradició dels vestits, els collarets, els mocadors al cap... Ja ha esdevingut una opció, segons ens explicaven. Tot i així, una nena mai podrà utilitzar els vestits típics fins que li vingui la regla. Llavors es farà una gran festa amb un alcohol que es diu Chicha fuerte, que fins que no s’acabi ningú de l’illa pot treballar, i es procedirà a vestir la nena segons les tradicions i a tallar-li el cabell. No hi ha cap kuna amb el cabell llarg.

Les platges són de somni. Piscines al mig de l’oceà amb palmeres i vaixells enfonsats replets de peixos de colors. Els kunes, després de cobrar-te, t’obriran un coco perquè te’n beguis el suc i després et mengis el tall. Deliciós. O bé una pipa, un coco encara verd que té molta més aigua i el tall sembla gelatina.

A part de platja i més platja vam poder veure un dofí i sardines, que mai les havia vist fora del plat i la veritat és que són precioses. Semblen un llampec electrificant el mar.

La família kuna amb qui vam estar van ser molt agradables. Pel matí esmorzàvem ous amb pa i te o cafè. A la tarda venien a l’illa i ens portaven les fruites més bones que he provat mai: papaia, meló, pinya, síndria... I a la nit marisc. Apoteòsic el dia de la llagosta.

L’illa on érem, anomenada Wichub Huala, era un poblat indígena. Això significa que no hi ha platja per banyar-se i que la brossa que hi ha tampoc t’anima gaire a fer-ho. En canvi, et permet veure una mica més com és el poblat i, amb sort, poder contemplar les danses típiques dels kunes. Una mica sosainas, tot s’ha de dir, però que no deixen de ser interessants.

A part de tornar a casa torrat pel sol, es torna amb unes ganes de dutxar-se inimaginables.

També amb ganes de tornar-hi. Una illa per cada dia de l'any, com ells diuen.

Qui s’anima a veure aigua de coco la pròxima vegada?

Fauna marina i flora terrestre

2009-03-16T05:11:00.002+01:00

Vint-i-quatre anys complerts a Panamá, un aniversari passat per aigua o més ben dit, passat sota l’aigua. Del 9 al 15 de febrer curs a Scuba Panamá per treure’m el títol de submarinisme internacional. Vídeo teòric, exercicis pràctics i capbussada a la piscina. Una mica complicat tot plegat, més que submarinistes semblàvem pops amb tants cables penjant. Amb la patositat que em caracteritza vaig aconseguir que la meva companya (s’ha d’anar de dos en dos) exclamés: por favor, que me cambien de compañera! Però al final, vaig demostrar que sabia com donar-li el meu oxigen en cas que li faltés y conduir-la en el cas que se li caiguessin les ulleres. Quin fred a la piscina per això, ja se m’estava oblidant la sensació...

Cap de setmana: classes pràctiques i examen final a Portobelo, localitat a 100 kilòmetres de la capital, a la part de l’atlàntic, descoberta per l’home que aixeca el dit al final de la Rambla el 1502. Durant l’època colonial era el principal port centreamericà dels espanyols. Encara es conserven alguns dels forts que protegien el poble, reconeguts patrimoni de la humanitat per la UNESCO, tot i que van ser atacats i destruïts per pirates al segle XVII. Ara no sembla que els panamenys hi posin gaire entusiasme en mantenir-ho... També és molt conegut el poble pel Cristo Negro, una Moreneta en versió masculina que aixeca passions entre els devots.

La religió és un altre tema a tocar tot i que “ara no toca”, només dir que respiro profundament quan, a la feina, marxo i dic: hasta mañana! Y em responen: Si Dios quiere! I sempre murmuro: pobre d’ell que no vulgui...

La primera immersió va ser complicada per problemes amb l’oïda i potser em va decepcionar una mica. Vaig estar massa atrafegada mantenint la flotabilitat, respirant a poc a poc i buscant la meva companya, que no vaig veure ni un sol peix en tots els 7 metres que vam baixar. L’endemà, ja més tranquil·la i amb les orelles mentalitzades, vaig baixar 18 metres sense adonar-me’n, vorejant una paret de coralls preciosa, on un peix que sembla que portés pestanyes postisses se’m quedava mirant fixament, desafiant. Sensació de zero gravetat, genial.

De nit pel poble, érem els únics blancs: “Panamà profundo”. Bé, m’equivoco. Els altres blancs eren els xinesos de les botigues. Tots els supermercats petits els porten xinesos a Panamà, descendents dels que van arribar per ajudar en la construcció del Canal. A la botiga, una nena de 5 anys amb trenes i margarites al cabell, fent esforços per treure el cap pel taulell i amb un dòlar a la mà crida: Chino, chino, una soda!

Aquest cap de setmana hi he tornat, pel festival de Diablos y Congos de Portobelo, un dels més coneguts del país i que és una mostra del a cultura afro-colonial de Panamá, una paròdia de l’esclavitud d’aquella època. Els congos representen els espanyols esclavistes i els diables als esclaus, que es burlen d’ells. Com a congos hi havia, per exemple, una dona vestida d’Isabel II. Curiós.

M’adono del pes relatiu d’un idioma a l’hora de formar una cultura. Compartint tantes paraules del diccionari i tant allunyats que estem de costums, història, formes de viure, de pensar... Mateixa llengua? Estan aconseguint que ho dubti.

No té res a veure, però ho havia d’explicar (aprofitant la super reflexió sobre les llengües). A Panamà hi ha un poble que es diu Arraiján. Torneu-ho a llegir i poseu una mica d’accent anglès a veure si hi trobeu alguna cosa. Sí, sí A “right hand”! Quan els americans controlaven el Canal, aquest Arraiján era un conjunt de quatre cases que estava sempre a mà dreta des d’on venien els “gringos”.

Això ja no sé si és rumor, però parteixo de la idea que tots els rumors tenen part de veritat: diuen que hi ha panamenys que es diuen “Onedollar” (1 dòlar) i “Usnavi” (USA Navy). El dia que conegui algú que es digui així, avisaré.

Haya la vida! Tinc tantes coses a explicar! He viscut molt en molt poc temps. Un dia es multiplica per tres, el temps passa ràpid.

Apresurarse es demorarse

2009-02-08T18:34:00.023+01:00

El camaleó és conegut per la seva capacitat de canviar de color quan se sent amenaçat i en resposta a canvis de temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals.

Controla el camaleó quan vol canviar de color? O és una reacció que no pot evitar? Després de tantes variacions d’imatge, recordarà quin era el seu color original?

Falten 4 dies perquè faci un mes que estic aquí. L’aspecte de la meva pell ha començat a canviar per adaptar-se a aquesta caòtica ciutat. Sorpresa d’haver incorporat tan aviat aquesta duplicitat de vides.

He entès perquè els divendres es formen cues de cotxes que travessen tota la ciutat. Cares resignades de conductors que saben que l’única forma d’escapar és esperar amb les finestres baixades empassant-se el fum del cotxe de davant, que avança lentament.

Una manera de sobreviure en aquesta ciutat és deixar-la per anar al paradís, que està a tocar. Potser no és una casualitat que paisatges tan diferents estiguin tan a prop un de l’altre.

Camino pels carrers de Panama City i veig un home que balla al mig del carrer mentre ven revistes del cor estirades en una manta a terra, una senyora asseguda en un portal que dibuixa amb carbó la cara d’un nen kuna que mira atentament el ball de les pinzellades. Una noia rossa i molt blanca truca des d’una cabina amb una sandàlia de platja a la mà, un venedor de botes de cuir espera fora la seva botiga que algun dia faci fred, un vell prim i amb gorra recorda les classes de salsa del dijous anterior on pot demostrar el gran ballarí que va ser.

Mentre, en una illa, àguiles i pelicans sobrevolen una platja de sorra blanca on turistes agafen el color de la llagosta que s’han menjat al migdia.

Isla contadora

Cap el 1514 els espanyols contaven les perles que trobaven en aquesta illa, d’aquí ve el nom. Per primer cop, vaig fer snorkle a la platja. Pensava que la meva miopia m’impedia veure peixos, perquè no n’aconseguia veure ni un. Però amb paciència i nedant una mica més lluny, va aparèixer un peix pallasso i després un banc de peixos grocs i blaus. Sort que no em vaig trobar amb la serp ni amb la manta que va veure la noia francesa perquè les aletes m’haguessin tocat al cul de lo ràpid que hagués tornat a la platja. La setmana que ve submarinisme, haig d’estar preparada per veure-ho tot.

A Panamà tenen una frase feta que diu “apresurarse es demorarse”. Res millor que aquestes tres paraules per resumir el dia a dia dels panamenys. Matar-se a anar ràpid perquè? Només s’aconseguirà arribar més tard encara! Filosofia combativa de l’estrés. Però el meu camaleó no la incorporarà mai, prefereix menjar-se les ungles abans que acceptar que no faran les coses més ràpid.

P.D. Estaré obsessionada amb els rèptils?

Altres contes draconians

2009-01-23T21:17:00.006+01:00

Crec que algú s’ha enamorat de mi... Es tracta del Chucho, un dragonet que s’ha apoderat d’un armari de la cuina i, que per alguna estranya raó, només apareix quan jo obro l’armari. Els companys de pis creuen que m’ho invento perquè ells no l’han vist mai, que respon a la necessitat de crear-me un amic imaginari. Però resulta que aquí és molt habitual tenir dragons a les cases. Una noia de Saragossa em va confirmar que ella en tenia tres i que eren “molt guays” perquè es menjaven els mosquits! Jo no sé quins mosquits menja dins l’armari, almenys si es mengés els periquitos de la finestra... Bé, perdono la vida als meus estimats ocellets perquè aquest diumenge també van fer festa i em van deixar dormir. Ara per ara he optat per no deixar res dins d’aquell armari i donar per acabat aquest amor insostenible.

Tot i les poques “conferencias de prensa” que he anat a cobrir, no em puc queixar dels contactes que he fet i de la gent que he conegut. En una de les últimes parlava el president de la República de Panamà, Martín Torrijos, sobre el Carnaval de la ciutat, una de les grans celebracions de la ciutat juntament amb el festival de jazz. El que més em va cridar l’atenció va ser que quan va aparèixer el president, després de ser anunciat a plena veu com si es tractés d’un cantant internacional de moda, tothom es va posar de peu per mostrar-li el respecte i els assistents van seure quan el mestre de cerimònies va dir: “pueden sentarse”. Semblava que la continuació lògica a la roda de premsa fos: “estamos aquí reunidos en la misa de hoy para...”

M’ha sobtat també veure com els periodistes que treballen en diaris sensacionalistes, que obren cada dia les portades amb fotografies macabres de persones acabades d’assassinar, no tenen cap problema en qualificar-se de sensacionalistes i d’explicar, amb molt d’humor, com adaptaran el titular de la roda de premsa als seus propòsits.

De moment, el que és la campanya presidencial per a les pròximes eleccions del tres de maig aquí a Panamà està buida de contingut. L’únic tema existent és la seguretat del país, però no s’aprofundeix en mesures concretes. Els panamenys encara esperen que els candidats expliquin què volen fer i detallin el seu programa. La premsa panamenya no para de fer acudits gràfics criticant la falta de propostes i el continuat encreuament de retrets entre candidats.

Ja tinc compte al banc. Això d’estar treballant en una empresa i tenir referències m’ha portat molts menys problemes que a França. Tot i així, un apunt curiós. Quan firmes els documents del banc, la teva signatura ha de ser exactament igual a la del passaport. Quan dic “ex-ac-ta-ment” igual vull dir calcada. Em van tenir 10 minuts practicant en un full perquè la meva rúbrica fos idèntica. Al moment de la veritat, em vaig posar tan nerviosa que la signatura va ocupar quasi un full sencer. Per sort, va haver-hi un segon intent satisfactori.

L’aventura de caminar pels carrers de Panamà segueix “viento en popa”. Crec que conec més gent a Panamà que a Barcelona perquè no hi ha dia que no em pitin 10 taxistes o em saludin amb un “buenos díasss senyoritaa” diferents conciutadans de Panamà. Avui anant amb cotxe i parlant amb una dona sobre el tema he pensat que els panamenys s’adonen de les dificultats dels vianants a la ciutat. Al final he canviat d’idea perquè quan un vianant s’ha disposat a creuar ha afirmat amb contundència “los panameños no saben cruzar las calles”... Però com les creuarem? Que algú m’ho expliqui!

Com un dels meus companys periodistes m’ha dit, en aquest país s’ha de ser optimista per passar-s’ho bé, sent pessimista se’m faria l’any interminable.

Ara que porto quasi 12 dies aquí m'adono que Panamà és Mèxic, és Cuba, és Estats Units, és Índia, és Espanya... i ara és una part molt petita de Vilafranca.

De “raspados” i entrevistes radiofòniques

2009-01-23T05:16:00.004+01:00

Concert de Chucho Valdés

Dutxar-me amb aigua tèbia, utilitzar la paraula “tranque” en comptes de “embotellamiento”, saber quants dòlars m’han de cobrar els taxistes (que realment són els que controlen aquest país...) Signes d’adaptació suposo!

Pel que fa la meva vida laboral, l’estrena com a periodista panamenya va ser en un concert de Chucho Valdés al teatre Atlapa de Panamà, dins del Panama Jazz Festival, un dels esdeveniments més importants del país. Aquella nit es va reunir tota la classe alta de la ciutat per veure aquest màgic cubà del piano. L’entrada era prohibitiva per la resta de la població i l’alt standing es feia evident quan a l’entrar et donaven Haagen-Dazs com qui ofereix pipes.

El contacte amb altres periodistes va ser d’allò més proper i informal. No em paraven de donar targetes, números de telèfon i, fins i tot, era tal l’expectació que aixecava la nova criatura d’Acan-Efe (Agencia Centro Americana de Noticias, com s’anomena el servei de notícies d’Efe a Centre Amèrica) que em van entrevistar per la ràdio nacional de Panamà.

Li vaig demanar al periodista que em digués què em preguntaria i em va contestar que em demanaria com es fa una paella o un gaspatxo... Maledicció! Arròs per la paella i tomàquet pel gaspatxo? No puc dir res més! Això sí que és una corresponsal. Finalment em va preguntar què em semblava el Panama Jazz Festival (ho heu de pronunciar amb accent anglès sinó no val) i vaig respondre amb una frase diplomàtica-efusiva de les meves.

Però tots els panamenys i panamenyes van poder gaudir l’últim dia del festival i a la Plaça de la Catedral de Chucho Valdés. Concert que va fer amb la seva germana, la cantant Mayra Caridad Valdés (una barreja de Whoopie Goldberg y Chiquito de la Calzada, com algú amb molta gràcia va descriure i que va ser, per mi, una de les millors parts del concert). No era un concert a peu dret dels habituals, el públic portava cadires, hamaques, neveres... Un picnic multitudinari al barri antic de la ciutat. La zona, una de les més cares de Panamà però també de les més oblidades, té unes vistes impressionants del skyline que inunda l’altre punta de la badia. Edificis monstruosos que contrasten amb els quadres que omplen gent humil que viu en cases que no han caigut perquè ves a saber qui no ha volgut encara.

L’home que raspa

Per inaugurar la meva primera visita al barri antic vaig comprar un “raspado”, un gelat típic d’aquí que neix de rascar una pedra immensa de gel i de tirar-li per sobre suc de passion fruit, lemon, peach, strawberry, ho poso en anglès perquè el venedor, tot i parlar-nos en un panameny perfecte i veure que érem espanyols, el nom dels sucs ens els deia en anglès. Curiós. Després de superar amb èxit el risc de cagarel·la del “raspado”, haig de dir que té un gust molt refrescant i a experimentar.

PD: Què fa el Tomàs Molina de Polònia? Molt booonaaaa niiiiiiiiiiit. Com el trobo a faltar..

News from Panama City

2009-01-14T22:59:00.003+01:00

17 d'abril del 2007. Toulouse. Última entrada al blog.

14 de gener de 2009. Ciudad de Panamá. Eva’s in India is back.

L’única justificació possible a aquesta deixadesa per part meva és que es tracta d’un blog que s’escriu des de l’estranger, quan tot és lluny i pels cinc sentits tot és nou.

El que més em va sobtar a l’arribar va ser el fort olor de la ciutat. Imagineu-vos una barreja de curry amb pinya i coco... Suposo que en certa manera és el contrast de la vida panamenya: el curry és la calor, el tràfic, els immensos centres comercials, les innombrables cadenes de menjar ràpid... mentre que la pinya i el coco són el tresor que té amagat i que espero descobrir aviat.

Els ulls no donen a l’abast amb la quantitat de gent diferent, colors, edificis i botigues, que hi ha pel carrer. A El Cangrejo, el meu barri, res té continuïtat ni lògica. Els carrers no tenen nom, ningú coneix els noms oficials i paraules com la carretera tumba-muertos, la cabeza de einstein i el pasillo de la jirafa són d’allò més comuns a la ciutat.

Però la contaminació acústica sí que se l’haurien de replantejar. No paren de pitar els cotxes! Quin estrés! Avui he pujat a un taxi i li he preguntat perquè ho feien i m’ha dit que per cridar l’atenció a la gent per veure si volen pujar al taxi i perquè el cotxe de davant s’afanyi. Bé, perquè s’afanyi o perquè giri a la dreta o perquè posi el intermitent o perquè s’aparti o perquè potser el color del cotxe està un pèl desfassat... Per tot!! A més, els taxis són compartits i el taxista té la potestat de dir si et vol pujar o no depèn del teu destí!

Si algú vol importar els passos de peatons a Panamà crec que es faria d’or. Literalment t’has de llençar contra els cotxes per poder creuar. El primer dia vaig tardar 10 minuts per atrevir-me a creuar Vía España, avui només han estat 5... Vaig millorant! Segur que un dels carrers de Panamà es el de El peatón suicida!

I juntament amb el soroll dels paletes (és increïble tot el que estan construint per aquí, es nota que encara no els hi ha arribat la crisi) també hi ha els ocellets que canten davant la meva finestra. Són periquitos i n’hi ha de molts colors, és bonic estar a la cuina netejant i veure’ls com es recolzen a la barana de la finestra, però entenc que, després de cert temps d’aguantar-los, et vingui de gust menjar-te’ls a la planxa...

El gust. En dos dies només he tingut oportunitat de provar una vegada el menjar panameny. Arroz con pollo, patacones, ceviche y yuca són els plats més típics. Deixo que els lectors més sibarites ho investiguin o els que ho vulguin provar que s’aventurin a fer una escapada cap aquí.

Després de dos dies d’estar a Panamà, em sembla que el tacte de tot ha de ser humit com les meves mans. La xafogor ho impregna tot.

La fotografia que he posat no està feta per mi. Encara no n’he tirat, m’espero a que els meus sentits es desprenguin de les primeres impressions per poder fer millors fotografies. És Vía España, una espècia d’Avinguda Diagonal que travessa tota la ciutat i que està a dos minuts de casa meva. Si mireu detingudament la fotografia, veureu que hi ha autobusos que semblem els que utilitzen els nens de les pel·lícules nord-americanes per anar a l’escola. Doncs no ho semblen, ho son. Els anomenen Los Diablos Rojos, cada un va pintat al gust del conductor i les curses son constants per arribar a les parades i pujar el major nombre de passatgers possible.

De moment per mi Panamà és trànsit, soroll i molta calor.

La ville en rose!!

2007-04-17T17:25:00.000+02:00

Amb la Marsida (al davant) i amb la Monika i l'Andi darrera

A la plaça del Capitol de Toulouse

Intentant fer alguna foto que sigui més artística de lo normal...

Fa dos caps de setmana vam estar a Toulouse, coneguda també com “la ciutat de color rosa”, pel color dels edificis i de molts dels seus carrers. La veritat és que val la pena visitar-la! Recorda una mica Bordeaux: hi ha la Garonne, un centre petit i una perifèria molt gran, moltes esglésies però més festa que a Bordeaux, això sí! Que els pubs estiguin oberts fins les 5 o les 6 al centre de la ciutat és tot un privilegi!!

El que vam comprovar és que les bordelaises et les toulousains no es poden veure gaire els uns els altres! Com Madrid i Barcelona suposo... Això que diguéssim que érem de Bordeus... Estrany, em sentia molt orgullosa de la meva nova ciutat. Ja he adquirit una nova nacionalitat Bordelesa potser?

L’únic inconvenient de tot el viatge és que em vaig quedar afònica només arribar i clar, les bromes de tot el viatge eren del tipus: “Eva, canta amb nosaltres!!”, “Com és que estàs tan callada, que t’has enfadat?”, “Que tranquil que s’està sense la veu de l’Eva”... Molts simpàtics els meus amics com podeu comprovar! Tot i així, una experiència estar sense veu perquè m’he adonat que normalment no callo ni sota l’aigua...

Per aquí tot bé! Acabant els últims treballs, acostumant-nos a la calor i dient dient adéu cada cap de setmana a algú: “es el principio del inicio del fin”...

À +!

Sis mesos? Qui ho diria... Almenys jo no!

2007-03-15T19:30:00.000+01:00

Com passa el temps! Últimament només em repeteixo aquesta frase... Semblo una vella, no sé què faré quan sigui més gran!! Però és que sóc del tot inconscient que ja porto mig any aquí. L'única cosa que fa adonar-me'n és la fira que posen a la plaça de Quinconces. Les atraccions, els xurros, les barbes à papa només venen dos cops l'any. La fira hi era al setembre quan vaig arribar i hi torna a ser ara...

Crec que jo i aquesta plaça hem establert una relació amor-odi... Odi perquè l'haig de travessar cada dia de 4 a 8 cops i amor perquè quan menys t'ho esperes, i en un tres i no res, canvia de fisonomia totalment. Des de que hi sóc hi he vist: una fira d’antiguitats, un mercat d’embotits, un plató de televisió, un circ, res...En general per aquí tot bé! Intentant posar-me una mica les piles amb els treballs que haig de fer... Aquí el curs s'acaba el 13 d'abril (tot i que tenim més temps per donar els treballs)... I després diuen que els espanyols som uns "vagus", mare de déu! Ells sí que viuen bé!! Pels altres aspectes, vida sana: anar a classe, quedar avec les amis, anar al gimnàs, a dansa, mirar per la tele l'horrible doblatge de House en francès... Vaja, com sempre!!

L'única diferència és que HA SORTIT EL SOL!! A mi ja m'està bé el mal temps! Arriba un moment que es troba a faltar la pluja per terres catalanes! Aquí no és que plogui molt però ara feia dies que no sortia el “lorenzo”. Però quan apareix és impressionant! Sembla que tota la gent surti de cop al carrer: les terrasses s’inunden, tots els universitaris estan a la gespa.. Quina vida que agafa la ciutat. És tot molt més alegre. Tot i que els que estem aquí d’Erasmus acostumats al sol ens fa molta gràcia perquè pels francesos és realment un bé molt apreciat i a vegades nosaltres no li donem prou importància.

A la sortida del sol només hi veig dos inconvenients. Per una banda dins el tram “huele que alimenta”. Els francesos no saben que quan comença a fer calor s’han de treure alguna capa? No es pot anar amb bufanda i barret quan fa calor!! I per l’altra la gent treu a passejar més els gossos i si Burdeus ja estava ple de caquetes, ara encara ho està més. L’Ajuntament podria oferir cursos als estrangers per aprendre anar al carrer sense trepitjar res inesperat. Com que aquí no hi ha multes si no es recull...

I d’aquí ve la foto que he posat al principi! “A year in the merde” de Stephen Clarke. El llibre me’l van regalar i és la història del mateix autor anglès quan va anar a viure a París. Es diu un any dins la merda precisament per totes les coses indesitjables que hi ha al terra de París i perquè el pobre no aconseguia que cap dia “la sort” no l’acompanyés... També he rigut molt perquè hi ha moltes coses que com a estranger en terres franceses has viscut. Per exemple, explica les peripècies per aconseguir un contracte de lloguer. L’autor diu: “Només faltava que l’agència em demanés el certificat de casament de tots els meus hàmsters des de l’any 1995 impresos en paper de pergamí medieval”. Quina gràcia!

Ara estic llegint bastant en francès. Amb la visita de l’Eva vam anar a moltes botigues de segona mà de llibres on pots trobar tot el que busques i més. Molt contenta d’haver descobert Marguerite Duras i Agota Kristof...

I suposo que també arriben a Catalunya les notícies relatives a les eleccions presidencials d’aquí a França. La veritat és que el panorama no és molt més tranquil·litzador que el d’Espanya...

- El Sarko que no se li acut res més que dir que farà un Ministeri de la Identitat Nacional (per poder-se guanyar els vots d’extrema dreta veient que amb els de l’esquerra no hi té res a fer...)

- La Sego que sembla una titella que li vagin articulant per darrera tot el que ha de dir i que es veu perjudicada pels mals rollos que hi ha dins el mateix partit.

- El Le Pen que com diuen aquí C’est pas la peine... (No val la pena) que tots els problemes que té França, i per tant els seus arguments, giren al voltant del problema de la immigració.

- I l’últim incorporat a la campanya! Bayrou de l’UDF, partit de centre que està trepitjant els talons a la Sego i quasi el Sarko. Cada vegada li són més favorables els percentatges d’intenció de vot... Per molts francesos l’únic candidat capaç de deixar de costat la típica batalla entre esquerra i dreta i tenir un programa de veritat.

Ai no sé, no sé! Quins nervis!! A qui votaré? Com em sentin el Sarko i el Le Pen dient això em fan fora del país! Una estrangera pensant a veure qui votarà... jejeje

Després d’aquesta parrafada m’acomiado!

Chao et gros bisous!

Segona trobada a Burdeus!

2007-03-15T19:13:00.000+01:00

Tot i que al principi no ho veia gaire clar...

Al final s'ha decidit!! jeje

Ara fa deu mesos de la telecogresca... Un estiu, una trobada a Burdeus, un Nadal a Barcelona, una segona retrobada a Burdeus!! Ja et coneixes la meva ciutat tan bé com jo... A veure si ara t'hauré de dir Jordi-François... Gràcies per venir i per moltes altres coses! Au prochain rencontre! jtta!

Mes de febrer!!

2007-03-15T18:09:00.000+01:00

Tot i que mica "agetreado", serà un mes que recordaré sempre. El primer aniversari passat lluny de la meva gent, però que a la vegada els he sentit més propers que mai... Hauré de marxar cada vegada que em faci un any més vella? ;)

la foto de dalt és el regal que les meves nenes m'han enviat pel meu aniversari! Totes amb els dos aneguets i amb una frase especial de cada una! Ara ja esteu a la paret de la meva habitació! Igualment, no us oblido! Gràcies per pensar en mi!

A la foto amb la Gemmeta abans de sortir! Ai que guapetonaaaaasss!! Gràcies guapi per venir a visitar-me i estar aquí pel meu aniversari!

A part d'això! Moltíssimes sorpreses més! Un regal de la Lynn amagat per casa, un regal dels papes que no podria obrir fins el dia indicat, una pàgina web dedicada amb un ninotet molt macu que parla i em fa tres regals, una llum de vaca per l'habitació, tres llibres, una flor, un mocador londinenc pel coll, una targeta amb dos patitos de la Mar, l'agenda escrita de la Gemma, un happy birthday multicultural, molts missatges, trucades i una visita molt especial:

Diumenge dia 11 al matí, després d'haver celebrat i ben celebrat el meu aniversari algú va trucar a la porta de dalt de casa meva... Era estrany perquè normalment la gent truca al timbre de baix... Jo li dic a la Gemma:

- Gemma tinc por... És molt estrany que truquin directament a la porta...

La Gemma em respon que pregunti a veure qui és... Jo li faig cas i dic:

- Oui???

Però ningú respon... Encara més raó per no obrir!! Finalment un fil de veu de noia em diu:

- Oui...

Al ser una noia i davant la curiositat em decideixo a obrir i era la Marta Luque!!! No m'ho podia creure! Quina il·lusió!!! Tot i que només vam poder estar un dia juntes va ser un dels regals més bonics que vaig rebre. Gràcies xuli!! Un altre aniversari juntes... i espero que molts més encara! Que te vaya bonito mi amor!

Ara, fa sis mesos!

2007-03-15T17:59:00.000+01:00

Le baiser. Robert Doisneau.

Paris je t'aime! Una de les coses que he fet aquest mes de febrer és anar a París! Amb la Vanessa, el Roger i la Sophie!

Em sembla que de tant de trepitjar el punt zero de davant de la Notre-Dame hi hauré de tornar cada any! Però és igual, a la ville de l'amour sempre hi ha coses a descobrir: Le Marais, l'exposició de Robert Doisneau a l'Hôtel de ville... A dalt una de les fotos que ha fet més famós al fotògraf i a baix una foto de Roger Granel anomenada Eva Eiffel.

DEUXIÈME TOUR!!

2007-01-23T17:37:00.000+01:00

“Ja sóc aquí”, com va dir en Tarradelles i com ha dit ma mare en el primer email que m’ha enviat en la nova etapa. Després de tots els comiats, alguns més difícils que d’altres, i de dormir 10 hores en el seient dels bus per “gent en miniatura”, vaig arribar a la meva segona ciutat. Quan vaig aterrar, el meu estat d’ànim era igual que el cel Bordelenc: no es veia el sol per enlloc ni tampoc la intenció de ploure. Estava tant desubicada que després que un noi em salvés de ser esclafada per les portes del tramvia, li vaig dir tota convençuda: Osti! Moltes gràcies!

Les classes han començat. A poc a poc, al seu ritme... Dues assignatures aquesta setmana i dues més la setmana que ve (si tinc sort!). Ara és quan t’adones de la diferència amb el primer semestre: ara ja saps on són totes les aules, quins són els teus drets com Erasmus per tal que et facin fer un treball i no un examen, fins a quina hora pots apurar per agafar l’últim tram per arribar a classe... Els Erasmus que han arribat ara, (ja se sap, som Erasmus abans que persones), estan molt i molt perduts. No han tingut ni tan sols la setmana d’acollida per anar-se habituant. Les classes han començat i ells ni idea d’on anar. He pensat que seria un bon negoci “L’intercanvi d’Erasmus vell a Erasmus nou”. Cobrar deu euros per sessió i ensenyar a:

- Com obtenir un compte corrent a un banc sense tenir el contracte de lloguer del pis (obligatori) en menys d’una setmana.
- Com aconseguir pagar amb un txec a l’agència immobiliària quan no tens ni txecs ni compte corrent.
- Com fer cara de pena i dir Je suis Erasmus per aconseguir el que tu vols. És magnífic com després de cinc mesos es pot fer servir el mateix argument per “estovar” a la gent (pobre jove estranger...). Si aquí a França es fa servir tan sovint la frase “Nosaltres els francesos...”, perquè no utilitzar “Nosaltres els Erasmus”?
- Com no desesperar-te quan t’han dit mínim 20 vegades al dia Excuse-moi, desolée, pardon al tramvia per tan sols haver-te rosat amb el fil que penjava de la màniga dreta de l’abric.
No ho sé, potser em faria d’or... ;)

Però igual que el temps a Burdeus, que quan menys t’ho esperes cau la pluja empipadora que t’embruta les ulleres o surt un sol d’estiu, el meu estat d’ànim també ha canviat i començo a ubicar-me una altra vegada.

Gafisme constatat

Ahir vaig tornar a comprovar el meu “gafisme”. Vaig rebre una trucada d’una senyora fa uns quants dies dient que era la meva nova consellera de l’agència immobiliària i que a veure si podíem fer un rendez-vous per tal que ella es presentés. Quan vaig arribar a l’agència em van dir que jo tenia la “consellera” de sempre. Segurament no vaig entendre bé la trucada i devia ser del banc. Quan vaig sortir de l’agència em vaig començar a dir a mi mateixa: Ja em diràs tu perquè he hagut de sortir de caseta amb lo bé que s’hi estava! A més, plou i no porto paraigües!

Però a la vegada em vaig dir aquelles típiques frases de “no hay mal que por bien no venga” o “tot passa per alguna cosa...”. Just després que aquesta frase sonés al meu cap, una noia amb una bicicleta va caure al meu costat i va quedar paralitzada enmig de les vies del tramvia. Tot seguit va començar a emetre un estrany so: aing, aing, aing... Jo m’hi vaig apropar i la pobre noia estava completament entortolligada amb la bicicleta. Un noi es va acostar per veure si la podíem treure abans que fos aixafada pel tramvia, però no hi havia manera! La noia estava cap per avall i una gran caputxa d’esquimal li tapava la cara. El noi francès li va començar a preguntar si estava bé, però al veure que no contestava li va preguntar d’on era i que si entenia l’anglès. Jo només en sentir el so “aing, aing” ja vaig saber que es tractava d’una japonesa. No és per ser dolenta, però aquest so juntament amb el “mmmm, mmmm” és el que més pot definir els japonesos. Finalment vam aconseguir treure-la d’allà i apartar la bici abans que arribés el tram. Resulta que la noia era japonesa però parlava francès (difícil de saber si només emetia aquell so...).

Després d’això i en veure que la “noia aing” estava bé, em vaig escapolir entremig d’altra gent que anava arribant per veure si necessitàvem ajuda. Havia de sortir al carrer per ser la salvadora d’aquella japonesa a punt de ser aixafada pel tramvia?

Trencar estereotips

Suposo que els intercanvis culturals no només serveixen per adonar-te que el que fas al teu país no té perquè ser el més normal... Per exemple, pots semblar un extraterrestre si dius que et vols anar a pesar a una farmàcia o si talles la pizza amb tisores!! Els intercanvis també serveixen per descobrir els clixés i tòpics que hi ha sobre cada cultura. Sopant amb una alemanya i una polonesa vam estar parlant d’això. Espanya és sens dubte la Fiesta i la Siesta; gent que no treballa gaire, que sempre està de festa i que és molt oberta. Clar que no puc demanar quins són els estereotips sobre Catalunya perquè, vulguem o no, anem dins el mateix sac pels altres països d’Europa. Almenys l’estereotip de “Catalans tacanyus” no surt de la Península Ibèrica.

Per mi va ser difícil d’explicar l’estereotip que hi ha sobre els polonesos perquè no crec que n’hi hagi cap de molt concret. Potser que són molt catòlics i que no han arribat al nivell de “desenvolupament” d’altres països d’Europa. Però encara va ser més difícil intentar fer entendre a la Mònica perquè als catalans ens diuen Polacs o perquè a Catalunya hi ha un programa de televisió que es diu Polònia i un altre que es diu Barsòvia (amb b alta quin mal als ulls). La Mònica ens va explicar que és increïble el desconeixement que hi ha sobre Polònia arreu d’Europa; quan va arribar a França va anar a fer uns papers a l’Ajuntament de Burdeus i la senyora que la va atendre li va demanar un permís d’estada al país. La Mònica li va respondre que no li feia falta perquè Polònia feia dos anys que formava part de la Unió Europea. La senyora no s’ho acabava de creure...

Pel que fa als alemanys vaig dir que els veiem molt bastos, estrictes i disciplinats. També vaig afegir que quan parlen, ens sembla que sempre estiguin enfadats o que estiguin insultant a algú... Però Marsida l’alemanya em va dir Ich libe dich (T’estimo) amb veu tendra i em vaig adonar que si s’entén el significat de les paraules, tot pot tenir un so més bonic.

Finalment vam concloure les tres que pertany a les nostres generacions, Erasmus o viatgeres, entrar en contacte directe amb les diferents cultures i societats per tal de trencar aquestes barreres que s’han creat al llarg dels anys i que en casos extrems d’ignorància podrien desembocar en xenofòbia. Algun avantatge ha de tenir viure cada vegada en un món més globalitzat...

Segueixo sense tenir Internet a casa i suposo que serà difícil que en tingui. Intentaré resumir en algunes imatges el que han estat aquests mesos en què no he escrit. A veure si és veritat el que diuen, si una imatge val més que mil paraules, me n’estalviaré unes quantes.

GROS BISOUS ET À LA PROCHAINE!

Seguir descobrint Burdeus...

2007-01-22T18:12:00.000+01:00

Marché du Colbert. Cada diumenge mercat! Formatges, paella, ostres, musclus, foie gras i el millor de tot: un imitador de l'Elvis Presley que "amenitza la festa"

Visites culturals: La plaça de la borsa. Ara que tinc una guia de Burdeus està bé saber que significa cada cosa

Altres visites! Gràcies guapis!

El viatge a Biarritz, Endaia, Saint Jean de Luz, Bayonne, Espelette..

2007-01-22T18:04:00.000+01:00

Amb la Mònica i la Lynn. Moltes hores de viatge i moltes ganes de riure.

Biarritz

Ainhoa

2007-01-22T18:00:00.000+01:00

Moltes tonteries fetes: Conneries, Eva’s blague...

Totes les noies al sortir del sopar d’abans de Nadal

1000 PARAULES

2007-01-22T17:57:00.000+01:00

El quadre que em va regalar la Lynn abans que marxés i que tinc penjat a l’habitació. Un collage dels millors moments passats! No pot haver-hi millor resum que això!

1000 PARAULES

2007-01-22T17:53:00.000+01:00

Durant la meva estada a terres catalanes. Moments molt dolços compartits! ;)

1000 PARAULES

2007-01-22T17:47:00.000+01:00

Dues persones que per mi han estat crucials en el primer semestre d’aquest Erasmus i que ja han marxat! El Roger i jo amb els panellets que vam preparar per la Castanyada. Quina gràcia veure gent de tants països diferents menjant panellets! Mmmm, paneletes...

La Lynn i jo al menjador de casa meva amb les boines blanques.

Més fotos!

2006-10-26T15:33:00.000+02:00

Aquesta foto és de l’èxit que van tenir les truites de patates. D’esquerra a dreta: Katrien de Bèlgica, Eva de Vilafranca, Vanessa de Soria, Lynn de Bèlgica, Roger de Barcelona, Mónica de Polònia i Slawka també de Polònia.

Aquí és una vista de Bordeaux des de dalt la nòria. Es pot veure, el Gran Teatre, L'hotel de ville, la catedral i les vies per on passa el tramvia.

Contrast

2006-10-26T15:24:00.000+02:00

La foto és del monument als Girondins (el meu preferit perquè si el mires atentament i els núvols es mouen, sembla que es balancegi tota l’estàtua). Al costat hi ha una nòria i tot d'atraccions i paradetes perquè dos cops l'any ve la fira a Bordeaux.

La plaça es diu Quinconces, cada dia la travesso per anar a buscar el tramvia (és la més gran d'Europa, diuen).

Més i mig

2006-10-26T13:56:00.000+02:00

Nassivam chie Eva!

Em dic Eva en polonès. No hi ha una forma més sana de riure que escoltar persones d’altres països parlar la teva llengua. Realment és molt difícil retenir una simple frase en neerlandès, polonès o alemany. Ni tan sols sóc capaç d’identificar les pauses mentre parlen!

Una amiga belga, la Lynn, em va reptar a recordar el nom del seu poble durant més d’un dia (és fàcil repetir, el més difícil és memoritzar). Però així ho vaig fer! El dia següent li vaig dir: Eresps-Skwereps. Després d’això, era ella qui s’havia de recordar de Vilafranca del Penedès... Però quan va arribar l’endemà, la meva estimada ciutat es va convertir en Franco-Vila! Terror! No podia parar de riure! La pitjor adaptació de tota la història! Com que jo em reia d’ella, amb bona fe tot s’ha de dir, va començar a parlar flamenc amb desesperació dient que estava farta del francès i que volia trobar algú que parlés la seva llengua... Encara vam riure més. Però això és una de les etapes més dures de la “supervivència erasmus”.

Per tal de mantenir les meves arrels, vaig anar a veure el Barça Madrid de l’altre dia (tot i que vist l’èxit no m’importaria perdre-les ;). És curiós amb qui vaig veure el partit: amb un alemany, un belga, un català i rodejada de “madrilenyus”. Hi havia molta més gent del Madrid que del Barça. Tot un orgull dir que ets del costat de Barcelona i que algun cop has anat al Camp Nou a veure un partit. Fins i tot em veia il·lusió veure la cara del Ronaldinho, em sentia com a casa...

El cap de setmana passat va ser CULTURAL amb totes les seves lletres. Dissabte visita guiada per Burdeus i picnic pagat per l’Ajuntament. És sorprenent com s’ho treballen les associacions d’estudiants: es van estudiar cada monument i museu per després portar-nos de visita. Estic convençuda que demanen voluntaris per fer-ho per Barcelona i la majoria sortim corrents... Després d’haver dormit 4 hores el divendres i haver aguantat tota l’excursió de dissabte ens van portar a veure tres curtmentratges (dels quals només en vaig veure un perquè em vaig quedar completament dormida). La nit de dissabte pa amb tomàquet i truita de patates amb l’ou i les patates mig cuits però boníssima (sobretot per aquells que no l’havien provat mai). El diumenge sortida a la ciutat de Blaye, on hi ha una ciutadella emmurallada de l’edat mitjana! Recomanable.

El dilluns també vaig anar d’excursió. Vaig posar la roba dins la maleta, vaig sortir al carrer i cap a la laverie (rentadoria, en català?). Molt graciós això d’anar a rentar la roba al lloc que surt a les pel·lícules americanes, el problema és que el noi guapo no hi era... Llàstima! Potser el pròxim cop! J

Les classes cada vegada les entenc millor. Però el que he descobert és que m’és impossible entendre les bromes que fan en francès. Diuen que quan les entens és quan arribes a dominar vertaderament una llengua. Tots els erasmus ens mirem amb cara de peix i sovint riem per no desentonar però encara riem més quan ens diem els uns als altres que no hem entès rien de rien!
L’altre dia una professora em va fer sentir com si estigués en una església: per posar un exemple d’un text, no se li va ocórrer res més que llegir un passatge de la bíblia, tot dient que l’havia triat perquè segurament feia molt que no la llegíem! Mare de Déu (mai millor dit)! Els riures a dins l’amfiteatre van durar una bona estona. També hi ha un altre professor que als erasmus (aquest nou estatut que he adquirit fa poc), ens tracta d’erasmuciennes, fet que a la vegada em fa sentir més privilegiada però també una mica extraterrestre.

Dilluns marxem de viatge al País Basc francès perquè són les vacances de Tots Sants! I no un dia com aquí, no... Una setmana sencera! Visca els Tots Sants francesos! Hem llogat una casa a Biarritz i un cotxe! Tinc moltes ganes d’anar-hi però també sóc conscient que es pot convertir en un Gran Hermano. Set persones que només fa 1 mes i mig que es coneixen 24 hores junts durant una setmana...

Cada vegada em passa el temps més ràpid. Penso en Nadal i sento que no queda res! Estic molt contenta d’haver decidit quedar-me un any (espero no canviar d’opinió). D’aquí poc molts dels erasmus que es queden un semestre marxaran i jo tornaré a menjar torrons! Ara que estic aquí penso en tot el que tinc allà i quan estigui allà recordaré tot el que tinc aquí.

Doncs res! Me’n vaig cap a caseta que estic en uns bancs de la universitat on hi ha connexió i m’està agafant fred. Hi ha deu persones igual que jo amb el portàtil i és divertit perquè molta gent està xatejant i la sents riure. Sempre em fa feliç sentir riure a les persones, ni que no les conegui de res.

La vie est belle

Primeres impressions

2006-10-08T12:21:00.000+02:00

Bonjour a tout le monde!!

Sento no haver escrit abans! Necessitava un temps d’adaptació i també connexió a internet... Fa quasi un mes que estic aquí i la veritat és que quan tan sols feia una setmana ja semblava que portés 3 mesos.

La lliçó més important que he après fins ara: aixecar els peus quan camino i trepitjar fort a cada pas. No, no, de veritat, m’he fotut cada ensopegada que déu ni do! Els terres d’aquí a Burdeus són una mica perillosos perquè quan menys t’ho esperes hi ha una rajola més aixecada que una altra i la patossilla de turno hi va de cap. Como la vida misma...
A part d’això, genial! Molt contenta d’estar aquí!

Els amics: multiculturalitat europea
Ara que comença a haver-hi una mica més de confiança he estat sincera i els hi dit que només vaig amb ells perquè m’interessa el fet de viatjar de gorra durant la resta de la meva vida. M’ha sorprès el fet que de seguida m’he sentit jo mateixa, amb les meves bromes idiotes de zero patatero, el meu humor negre... Ens hem ajuntat gent de Polònia, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Espanya i Catalunya (2 catalans al poder! Quina il·lusió parlar català de tant en tant!). Segons la gent, el català sona una cosa així: trika fanto marlinbugui... Qui ho diria... Gent que li agrada moure’s, consumir cultura, viatjar, conèixer idiomes... Estic encantada! Ara estem mirant si podem fer un viatget al país basc francès per Tot Sants, que tenim una setmana de vacances.

Els de pis: papa i mama en versió miniatura
Que faràs aquesta nit? Fes que t’acompanyi algú a casa... No t’oblidis el jersei que farà fred. Aquesta setmana quasi no t’hem vist el pèl!
Són frases que he sentit aquests dies. Em cauen bé, no per tenir una amistat molt profunda però són bona gent. Suposo que és millor això que la indiferència i m’han demostrat que tenen interès en mi i volen que surti amb ells algun dia, però a poc a poc perquè la convivència pot ser molt dura. Diuen que he vist i fet més coses jo amb el temps que porto aquí que ells en 5 anys.

Tasques domèstiques: abonada a la pâte
Compadeixo els estudiants que no els hi agrada la pasta però si jo segueixo així l’acabaré avorrint! M’haig de començar a posar les piles per incentivar la faceta més culinària, que tot i que la busco de tot cor, no acaba d’aparèixer. Avui un amic dels del pis que em va obrir la porta per deixar els mobles al juliol m’ha dit que m’he aprimat. La veritat és que jo no m’ho veig! El que sí que veig és que segueixo tenint les meves caderes preferides per fer els bailoteos que a mi tant m’agraden.

Classes: prendre apunts en francès, una tasca dificil
Tot i que podia haver optat per entendre en francès i prendre els apunts en català he preferit escriure també en francès. Deuen haver-hi com a mínim 20 faltes per línia, però així vaig aprenent vocabulari i hem pot servir també a l’hora de fer treballs i exàmens. Aquest semestre faig 6 assignatures, no sé si m’he passat escollint-ne tantes però a la majoria d’elles vaig amb altres Erasmus i el suport moral ajuda molt. Totes les assignatures són dins un amfiteatre amb 150 persones on el professor parlar pel micro, molt anònim tot plegat. Excepte una assignatura que faig de cinema que només som 25 a classe, és molt xula. El fet de dir que ets erasmus i que marxes per Nadal a passar les festes amb la teva família ens ha ajudat moltíssim a salvar-nos dels exàmens i a fer només un treball!! No amb totes però algo es algo dijo un calvo!
Aquí a la universitat pots fer qualsevol esport gratuïtament. Vam anar amb dues noies més a provar les classes de salsa, però necessites parella masculina o sinó res... I ja se sap; 150 noies per 50 nois. Però al final he tingut sort i he trobat un noi francès disposat a intentar-ho i si li agrada seguirà. És amic del que viu amb la Vanesa, una noia de Sòria. És graciós perquè sap dir alguna cosa en català perquè la seva exnòvia és catalana: estàs molt guapa amb la cua, diu (tot i que no portis cua). Potser també m’apunto a fer musculació i alguna classe de relaxació.

El francès i els seus francesos
Pel sol fet que parlen una llengua que sembla que sigui més ben educada, no vol dir que siguin més ben educats. Per exemple si et trobes de nit algun paio estrany pel carrer, no et confiïs si et diu Bon jour i això et sona bé a les orelles, perquè és el mateix hola fastigós que et poden dir a qualsevol altre lloc. Però en general molt bé! Als comerços la gent és molt agraïda i amable, de moment encara no m’he hagut de discutir amb ningú i això ja és molt. Suposo que et trobes de tot com a tot arreu!

La Vilafranca me manque
Vilafranca no la trobo a faltar, el que trobo a faltar és la gent: de Vilafranca, Les Corts, el Port de la Selva, Hospitalet de Llobregat, Autonoma... Tot i així pensava que seria més dur el sentiment d’enyorança i en cap moment m’he agobiat molt en aquest aspecte. Potser l’hivern serà més difícil, no ho sé, ara per ara, millor no pensar-hi. Burdeus m'agrada molt té raconets molt misteriosos i a més la zona on visc jo és de les més maques, en ple centre i viure amb francesos! soc l'enveja dels erasmus ;)

Blog
Ara que ja tinc el carnet d’estudiant, em puc connectar les vegades que vulgui a la universitat. Així que: "pongo a Dios por testigo que escribiré menos y más a menudo porqué sino la gente se irá de aquí en menos que canta un gallo". Encara haig de tirar moltes fotos, perquèe soc una despistada que no es pren quasi mai la càmara, pero aniré posant fotos!

Un petó gegant per tothom i a ser feliços

eVa

2006-09-14T17:44:00.000+02:00

Gràcies pel regalito de la meva cosina Lourdes! Ara ningú tindrà cap excusa per oblidar-se de mi! Tinc un blog!

Bordeuax m'attend